A la llum de la narració prèvia convé reformular la pregunta. El veritable “miracle” no és que Catalunya aguantés la repressió, sinó que disposava de dipòsits de continuïtat arrelats en la societat civil, més enllà de les institucions polítiques.
El primer era el capital social, amb la família com a nucli bàsic. El segon, l’associacionisme. El tercer, la llengua viscuda. El quart, certes institucions intermèdies, especialment eclesials. El cinquè, una base econòmica i urbana de caràcter industrial. I, finalment, una narrativa de cohesió que, amb el temps, cristal·litzaria en idees com “Catalunya, un sol poble” o “la voluntat de ser”.
La primera hipòtesi és, doncs, la del capital social. No en un sentit vague, sinó precís: vincles forts i estables, confiança, reciprocitat i capacitat d’acció col·lectiva orientada a objectius compartits. La literatura especialitzada defineix el capital social com un recurs que facilita la coordinació i la cooperació.
El cas català encaixa bé amb aquesta idea: abans i després de la guerra s’hi observen continuïtats familiars, associatives, mutuals, parroquials i culturals que no depenen de la legalitat política del moment.
La segona hipòtesi és de caràcter sociolingüístic. La repressió va ser real i severa: el català va quedar exclòs de l’escola i de la universitat, i el primer franquisme va perseguir el professorat i la cultura escolar vinculats a la catalanitat. Precisament per això, la llengua es va replegar cap als àmbits familiars, religiosos i informals.
Un estudi de l’Institut d’Estudis Catalans sobre el bilingüisme al segle XX indica que, abans del franquisme, per a molts entrevistats el castellà era sobretot una llengua acadèmica i no pas de relació quotidiana. Això suggereix que el català mantenia una gran profunditat social prèvia. La repressió podia expulsar-lo de l’espai oficial, però no pas extirpar-lo immediatament de la vida diària.
La tercera hipòtesi apunta al paper de l’Església catalana com a refugi parcial de continuïtat. Cal matisar-ho: no tota l’Església, ni en tot moment, ni de la mateixa manera. Però institucions com Montserrat van oferir una tribuna destacada per al català en una època en què el castellà era l’única llengua oficial i el català quedava relegat a l’àmbit privat i exclòs de l’ensenyament superior. A més, en el tardofranquisme, aquestes plataformes eclesials van afavorir una certa reconciliació nacional i van preservar circuits culturals i editorials.
La quarta hipòtesi és de caràcter material. Catalunya no era només memòria i llengua; era també una societat industrial i urbana. La seva industrialització, anterior al franquisme, havia generat ja al segle XIX una estructura empresarial, obrera i urbana singular dins d’Espanya. Aquest substrat productiu no equival necessàriament a catalanisme, però sí a capacitat de reproducció social, mobilitat, organització i atracció demogràfica. Una societat amb tallers, fàbriques, oficis, comerç i ciutats denses resisteix millor una derrota política que una societat sense base pròpia.
També hi havia una elit econòmica i cultural específica —la burgesia— capaç de formular una visió pròpia i d’intentar fer-la realitat. Més enllà dels encerts o errors de les seves actuacions, el que destaca és aquesta personalitat diferenciada i una voluntat de lideratge que, en alguns moments, aspirava fins i tot a incidir en la governació d’Espanya.
Avui, però, aquesta realitat ha canviat profundament: la classe dirigent econòmica catalana s’ha “provincialitzat” i sovint es limita a declaracions modestes, amb poca capacitat d’incidència efectiva.
La cinquena hipòtesi és que la immigració dels anys cinquanta i seixanta, que hauria pogut esquinçar el país, va acabar sent parcialment integrada gràcies a una narrativa cohesionadora. Aquest procés no va ser espontani.
L’Institut d’Estudis Catalans recorda que la idea de “Catalunya, un sol poble” va adquirir força precisament davant els temors de fractura social derivats de la immigració entre 1950 i 1970. Posteriorment, aquest marc es va traduir en polítiques i pràctiques d’integració. És un element clau: el país no només va resistir perquè conservava una identitat antiga, sinó perquè va saber integrar els nous catalans en un relat compartit.
Ara bé, aquesta tesi també té límits. No es pot dir que Catalunya en sortís intacta, ni de bon tros.
Les pèrdues humanes, polítiques i culturals van ser enormes. Segons un estudi del Catalan Historical Review que recull estimacions de Josep Benet, Catalunya hauria perdut uns 125.000 habitants entre morts de guerra, repressió, fam, malalties i exili permanent, amb entre 50.000 i 70.000 exiliats definitius. Una societat sotmesa a aquest nivell de destrucció no resisteix sense transformar-se: resisteix, sí, però canviada, amputada i desplaçada.
Per això, si comparem 1714, 1939 i la crisi actual, la diferència clau és aquesta.
El 1714 trenca sobretot la coberta institucional: constitucions, dret públic, autogovern. Però la societat catalana de base continua existint, i amb el temps rearticula la seva potència econòmica i cultural. El 1939, en canvi, no es limita a abolir institucions: intenta intervenir en la llengua, l’escola, les elits, la memòria i els canals de transmissió. És una agressió molt més profunda a la matriu de reproducció del país. Tanmateix, fracassa del tot perquè aquella matriu no residia només en la Generalitat republicana o en els partits, sinó en una societat catalana relacionalment densa.
La idea de “Catalunya, un sol poble” va adquirir força precisament davant els temors de fractura social derivats de la immigració entre 1950 i 1970. Share on X
