Immigració a Catalunya, no tot són flors i violes

Sembla com si la resposta a les corrents de xenofòbia que existeixen a Europa i que, sobretot, han eclosionat a partir del 2015 com a conseqüència del fort impacte d’una onada immigratòria de més d’un milió de persones, tingui com a conseqüència la reacció contrària que canta les excel·lències de la immigració i la situa com un bé incondicional. Com quasi sempre, la raó no se situa en cap dels dos extrems i, per tant, una bona acollida humanitària no pot prescindir de la realitat i en el cas de Catalunya aquesta realitat incorpora dades que han de tenir-se en compte.

La primera és aquesta: entre el 2016 i el 2018 el 55% de l’ocupació a Catalunya l’ha absorbit la immigració. És una xifra sensacional. No és poca cosa que més de la meitat dels llocs de treball no hagin estat coberts per autòctons. Aquesta dada revela dos problemes importants. Primer, la flaquesa de la nostra oferta laboral degut a la davallada demogràfica. El 2018 a tota Espanya els joves de 16 a 34 anys representaven 9,3 milions de persones, quan 8 anys abans s’acostaven als 12 milions. Però, al mateix temps, la taxa d’atur juvenil supera amb més del doble la taxa general i ambdues, al seu torn, dupliquen les europees. A més, en aquest segment hi ha una bossa gran de joves que ni estudien ni treballen, casi 1 de cada 5 d’entre 16 i 29 anys.

Com és possible que hi hagi, d’una banda, una davallada continuada de gent jove, un atur juvenil tan gran i alhora una ocupació majoritàriament ocupada per immigrants? Alguna cosa molt important no està funcionant bé en l’àmbit educatiu, laboral i empresarial, i per tant en el conjunt de la societat. També cal considerar el fet que gairebé 1 de cada 4 (18%) nascuts a Catalunya és de mare estrangera. En altres termes, a més d’haver retornat un flux immigratori important, el creixement demogràfic d’aquestes famílies és molt superior al de la població autòctona, la qual cosa representa que de no produir-se un canvi radical tindrem una part important de la generació jove que sortirà al mercat laboral partint de condicions molt desiguals de formació.

Alhora, aquell volum de població immigrant desocupada significa també la proliferació de llocs de treball de baixos salaris i és per tant un mal indicador de l’evolució del nostre model econòmic. Cal recordar que en el període de govern de Rodríguez Zapatero ja es va produí un boom semblant amb molt negatives conseqüències. I és que la idea que un immigrant substitueix mecànicament un autòcton en el lloc de treball no és certa, almenys no de manera espontània, perquè el nivell de formació i per tant d’exigència de l’autòcton és més elevada que la del vingut de fora.

Amb tot plegat, estem davant una dinàmica que afecta negativament dos aspectes decisius per al nostre futur. D’una banda el de la productivitat ,que sempre ha estat el nostre coll d’ampolla des dels anys 80 del segle passat. L’altre, que el fet immigratori desplaça de l’agenda social i política la necessitat d’unes accions importants per part de totes les administracions per afavorir la natalitat més quan els estudis assenyalen que les dones tenen menys fills dels que desitjarien i que una de les causes d’aquesta omissió és de naturalesa econòmica i laboral.

Finalment, no és una dada menor que a Catalunya hi visquin mig milió de musulmans, és a dir el 25% de tots els que viuen a Espanya. Aquest fet cal, alhora, relacionar-lo amb el seu creixement a Europa i al món, donat que al 2030 representaran una quarta part de la població mundial.