Hi ha països on les eleccions serveixen per canviar de règim. I n’hi ha d’altres, més inclinats al pragmatisme que a la metafísica, on les urnes només s’utilitzen per fer una reparació general sense canviar el motor. Hongria sembla pertànyer a aquesta segona escola, tan centreeuropea, tan austrohongaresa en el fons: quan una peça grinyola massa, se’n posa una de nova, però del mateix metall.
Després de setze anys de govern, Viktor Orbán ha caigut estrepitosament. La participació històrica del 74% i la victòria amb el 54% de Péter Magyar no deixen marge al dubte: el país volia fer fora el vell amo de la casa. Però seria un error monumental interpretar aquest resultat com una esmena a la totalitat del seu projecte polític. Al contrari: el que han votat els hongaresos és la continuïtat sense els excessos, l’ordre sense la cleptocràcia, la mateixa casa amb menys humitats.
La tesi de fons és clara: Magyar no és l’anti-Orbán; és un Orbán repintat.
No és pas casual. La seva trajectòria política ho diu tot. Nascut el 1981, advocat format en Dret i Humanitats a la Universitat Catòlica Péter Pázmány, prové d’una família plenament inserida en les elits institucionals: un avi jutge i presentador de televisió, un oncle avi —Ferenc Mádl— president d’Hongria, i una mare vinculada al poder judicial. No és un outsider; és, si es vol, un insider que ha decidit canviar d’habitació sense sortir de l’edifici.
La seva militància a Fidesz arrenca el 2002, molt abans dels càrrecs. Això és important perquè desfà la caricatura del convers sobtat. Magyar no arriba a la política per oportunisme tecnocràtic, sinó per adhesió militant al projecte originari d’Orbán. Després de la victòria del 2010, ocupa llocs rellevants al Ministeri d’Afers Exteriors, a la representació davant la UE a Brussel·les, a l’Oficina del Primer Ministre i a diverses empreses estatals. És, per tant, un producte genuí del sistema Fidesz.
La ruptura del 2024 no és ideològica, sinó moral i funcional. L’escàndol de l’indult presidencial, la dimissió de Judit Varga i de la presidenta Katalin Novák, i, sobretot, la percepció creixent d’un règim embolicat en nepotisme i corrupció, obren la porta a la mutació. Magyar veu el moment i l’aprofita. Assumeix el lideratge de Tisza —fins aleshores un petit partit conservador— i el converteix en la gran eina de rectificació nacional.
Però la rectificació no és una revolució.
En immigració manté la línia dura. En polítiques familiars conserva l’arquitectura favorable construïda per Orbán. En la qüestió cultural, les limitacions a l’agenda LGBTIQ i al feminisme woke no desapareixen; només perden la gesticulació excessiva que tant incomodava Brussel·les. Amb Rússia no hi haurà trencament, encara que sí una relació menys bel·ligerant a favor del Kremlin. Amb la Unió Europea, menys teatre i més negociació; menys xoc retòric i més cura perquè Budapest no sembli una sucursal obedient. És la mateixa música, tocada per una orquestra que afina millor.
Per això Europa pot respirar sense entusiasmar-se. Guanya cohesió perquè desapareix un aliat incondicional de Moscou, es modera la fricció amb Ucraïna i es facilita el desbloqueig dels 18.000 milions d’euros congelats. Però ningú no s’hauria d’enganyar: el nou poder hongarès no s’ha convertit al liberalisme de brussel·lès; simplement ha entès que la sobirania també necessita comptables solvents i carreteres transitables.
El programa de Magyar és, en aquest sentit, molt revelador: reforma de la sanitat i l’educació amb ministeris independents, més infraestructures, incentius fiscals per a noves empreses i PIMEs, reducció de l’IRPF per als salaris mitjans i baixos, adopció “previsible” de l’euro, independència energètica de Rússia per al 2035, revisió de Paks II i aposta nuclear pròpia. És un conservadorisme institucional, no pas un populisme incendiari. La seva originalitat no és doctrinal, sinó de to: ha substituït el caos ornamental per l’eficàcia administrativa.
Donald Trump, que va considerar oportú exhibir el seu suport quan les enquestes ja anunciaven tempesta, rep una bufetada sonora. Una d’aquelles que la política reserva als qui confonen els desitjos amb la realitat, un error molt humà i massa freqüent en líders acostumats a la pròpia escenografia.
Al final, el missatge hongarès és menys dramàtic del que alguns voldrien: no s’ha derrotat una idea, sinó la seva degradació. Orbán cau perquè el seu sistema havia deixat de semblar una arquitectura nacional per assemblar-se massa a una xarxa patrimonial.
Magyar, en canvi, ofereix als hongaresos una cosa molt conservadora en el sentit més clàssic del terme: canviar el mínim indispensable perquè res essencial no es perdi.
I això, mirat fredament, és potser la victòria més perfecta de l’orbanisme.
Magyar ofereix als hongaresos una cosa molt conservadora en el sentit més clàssic del terme: canviar el mínim indispensable perquè res essencial no es perdi. #Hongria Share on X
