Hi ha decadències que no necessiten teoria. N’hi ha prou amb agafar un tren de Rodalies, intentar travessar l’AP-7 o llegir l’últim comunicat solemne sobre algun “acord històric” amb Madrid. La resta ja la posa la realitat, que a Catalunya s’ha convertit en una forma de sarcasme.
Des de la desaparició de Convergència Democràtica de Catalunya, el sistema polític català basat en partits amb centre de decisió al país ha perdut allò que durant dècades, agradés o no, funcionava: la capacitat de negociar poder real amb l’Estat. No relat. No gesticulació. No litúrgia. Poder concret.
El més notable és que el fracàs no ve per absència de palanques. Al contrari.
D’una banda, Esquerra Republicana de Catalunya practica una modalitat de col·laboració tan extensa amb el govern de Pedro Sánchez que sovint no es limita a garantir-li la supervivència parlamentària, sinó que li resol problemes de governabilitat. És una aportació certament original en una força que encara es declara independentista.
De l’altra, Junts per Catalunya manté una retòrica de confrontació que, observada de prop, recorda menys una estratègia de ruptura que una parella mal avinguda condemnada a no separar-se mai. Molta frase gruixuda, molta escenografia i, al final, sempre la mateixa tornada: reunió, fotografia i una nova promesa d’“ara sí”.
El resultat d’aquest doble mecanisme —col·laboració i pseudoenfrontament— és extraordinari per la seva esterilitat.
Mai no hi havia hagut a Madrid un govern tan minoritari. Mai els diputats independentistes i nacionalistes catalans no havien estat tan decisius. I, tanmateix, més enllà dels indults i d’una amnistia parcial, costa trobar guanys materials proporcionats al pes parlamentari acumulat.
El cas de Rodalies ja ha passat de la categoria de desastre a la d’al·legoria nacional.
Es va anunciar un traspàs gairebé com si fos la restitució d’una sobirania ferroviària. Avui és evident que tot plegat ha estat una enganyifa administrativa. Qui continua tenint la paella pel mànec són els maquinistes, els gestors reals de la infraestructura i el vell entramat estatal, mentre la Generalitat hi fa el paper de la trista figura: declara, lamenta, promet i torna a lamentar.
Mentrestant, els incidents es multipliquen amb una regularitat de rellotge suís, que és justament l’únic que no funciona al sistema català de mobilitat.
L’últim titular era perfecte en la seva brutalitat involuntària: el xoc d’un tren amb un arbre obliga a evacuar el passatge de l’R11. Després resulta que no era un arbre sinó dos, en punts diferents, i encara calia afegir-hi una avaria elèctrica en un tercer lloc.
Si no fos perquè perjudica milers de persones i erosiona la productivitat del país, seria una escena digna d’un sainet.
Combinat amb el col·lapse estructural de l’AP-7, Catalunya ha acabat construint una singularitat econòmica: la comunitat amb una de les pressions fiscals més altes i, alhora, amb un sistema de mobilitat més pròxim a l’infern logístic que a una economia avançada.
En això consisteix, pel que sembla, la nova “prosperitat compartida” del govern de Salvador Illa.
També es va anunciar un nou sistema de finançament. “Ara va de debò”, es deia. L’expressió, a Catalunya, ja hauria de tributar com a impost sobre la ingenuïtat.
Madrid no ha trigat gaire a fer saber que la música sona bé, però la caixa la continua tenint ell. I així, allò que havia de ser un canvi estructural amenaça de quedar reduït a algun succedani presentable perquè Oriol Junqueras pugui exhibir almenys unes engrunes homologables.
I aquí és on la comparació amb el Partit Nacionalista Basc esdevé devastadora.
Els seus diputats a Madrid gairebé caben en un taxi. Però cada reunió del lehendakari Imanol Pradales amb Sánchez acaba amb una llista de traspassos, participacions i noves capacitats executives: aeroports, control migratori, seguretat, finançament empresarial via ICO, assegurances agràries, inspecció pesquera, vigilància marítima, centres de reconeixement mèdic i reeducació viària.
L’Estatut de Gernika, en mans del PNB, sembla la bota de Sant Ferriol: sempre raja.
Catalunya, en canvi, ha substituït el vell i tan denostat “peix al cove” per una variant menys nutritiva: molt cove, poc peix i massa roda de premsa.
No es tracta ja de demanar cap full de ruta cap a la independència. A aquestes alçades, la majoria del país s’acontentaria amb una cosa molt més modesta i infinitament més útil: que els seus representants a Madrid fossin capaços d’arrencar competències que funcionin, recursos que arribin i serveis que millorin la vida quotidiana.
Això era, en el fons, la vella política pujoliana: menys èpica, més resultat.
La decadència catalana d’avui es mesura en aquest contrast gairebé cruel: allò que abans es criticava per pragmàtic ara apareix, vist el panorama, com una edat d’or de l’eficàcia.
Si al capdamunt de la Generalitat hi ha un president que sovint sembla més un massover diligent del govern espanyol que no pas el cap polític del país, i si els partits catalans viuen més pendents de les seves misèries internes que de l’interès nacional, el pendent és inevitable.
I encara hi haurà qui, davant l’enèsim fracàs, ho celebrarà amb grans paraules, copets al pit i algun “pit i collons” de cigronet.
El país, mentrestant, continuarà esperant el tren. O el finançament. O, simplement, alguna prova que algú a Madrid negocia per Catalunya i no per a la pròxima compareixença.
El PNB hi va amb un taxi de diputats i torna amb deu competències. Aquí hi anem amb èpica i tornem amb rodes de premsa. #PNB #Catalunya #Política Share on X
Loading ...
