El cas de la jove de 25 anys que serà sotmesa avui a eutanàsia —convertida en past mediàtic, fins i tot amb entrevista en televisió en directe— és molt més que una tragèdia personal: és l’enfonsament de les nostres institucions públiques i polítiques, i el fracàs moral d’una societat que assumeix emocionalment que la mort d’una noia és una solució.
Hi ha històries que no s’haurien d’explicar en veu alta, no per manca d’importància, sinó per excés de responsabilitat. Històries que exigeixen silenci, cura, pudor. Tanmateix, vivim en una època en què fins i tot la mort —especialment la mort— necessita ser narrada, emmarcada, emesa en horari de màxima audiència.
La vigília de la seva mort, Noelia Castillo Ramos va aparèixer a la televisió. Ho va fer en el programa de gran audiència Y ahora Sonsoles, d’Antena 3. Allà va explicar la seva decisió: morir. I ho va fer amb la serenor que la càmera exigeix i el públic espera. L’escena estava completa: joventut, patiment, tragèdia, voluntat. Un relat perfecte.
Però els relats perfectes solen ser, precisament, els més enganyosos.
Perquè darrere d’aquesta imatge final —ordenada, neta, aparentment lliure— hi ha una història molt més incòmoda. Una història de fractures, d’abandonament, d’errors acumulats. Una història que no encaixa bé a la televisió perquè no ofereix redempció, sinó preguntes.
Noelia no arriba a l’eutanàsia des d’una vida estable truncada per un accident. Hi arriba des d’una biografia marcada per la vulnerabilitat: trastorn límit de la personalitat, TOC, ideació suïcida prèvia. Un intent de suïcidi que no va ser un episodi aïllat, sinó coherent amb un patró clínic. Després, la tetraplegia. El dolor físic. Però també —i potser sobretot— el dolor biogràfic.
I aquí es produeix la primera inversió silenciosa.
Allò que en un altre context s’interpretaria com una continuïtat de l’impuls suïcida —quelcom que el sistema sanitari hauria de prevenir amb tots els seus recursos— es converteix, sota el paraigua legal de l’eutanàsia, en una decisió autònoma. El mateix gest, dues lectures: abans, patologia; ara, dret. No convé oblidar que Noelia, abans del suïcidi, ja tenia reconeguda una incapacitat del 67% per malaltia mental no tractada mèdicament, i d’aquí va passar a l’intent de suïcidi que va acabar en tetraplegia i, després, en petició d’eutanàsia. Tot això sense cures mèdiques adequades, sense atenció pal·liativa.
Per què no van intervenir mai els serveis del PADE, que proporcionen una ajuda extraordinària a malalts terminals i a persones amb dolències molt doloroses? On són els serveis de la Generalitat, tan diligents per autoritzar una eutanàsia i tan absents per oferir teràpia? Tot això mereix una investigació a fons, perquè ens afecta a tots. És, en definitiva, un fet polític.
L’Estat, que hauria d’impedir que algú es llanci al buit, es prepara ara per assistir-lo en la caiguda.
No és un matís menor. És un canvi de paradigma.
Se’ns diu que la clau és l’autonomia. Però l’autonomia no és una paraula màgica. No n’hi ha prou que una persona pugui expressar una voluntat perquè aquesta voluntat sigui plenament lliure. La llibertat exigeix condicions: estabilitat emocional, absència de coaccions internes, capacitat de projectar-se en el futur. En contextos de trauma, depressió o desesperança persistent, la voluntat pot ser ferma, sí, però no necessàriament lliure.
Confondre fermesa amb llibertat és un dels errors més greus de la nostra època.
El segon error és més estructural: té a veure amb el funcionament de les nostres institucions.
En aquest cas, com en tants altres, el sistema públic apareix fragmentat. No sabem amb claredat què va passar al centre tutelat, quin seguiment real hi va haver en matèria de salut mental, quina resposta hi va haver davant les agressions que la mateixa afectada va relatar. Massa zones d’ombra per a una història que es presenta amb una claredat gairebé quirúrgica en el seu desenllaç.
I, tanmateix, quan arriba el moment de morir, tot funciona.
Comissions, informes, avals judicials. El sistema, que havia estat incapaç d’oferir una resposta integral al patiment d’una jove, es mostra sobtadament eficaç per garantir la seva mort.
És difícil no veure-hi una contradicció profunda: les institucions que no aconsegueixen cuidar, sí que aconsegueixen matar.
Es dirà que la llei s’ha complert. I és cert. Però la legalitat no exhaureix la qüestió. Hi ha decisions que, tot i ser legals, interpel·len la consciència col·lectiva. Perquè la llei pot ordenar procediments, però no pot resoldre per si sola el problema moral que hi ha al darrere.
I aquí el problema no és únicament individual.
El patiment de Noelia no és reduïble al seu dolor físic. És el resultat d’una acumulació de factors: violència, desarrelament, malaltia mental, soledat. És, en gran mesura, un patiment social. Però, en el moment decisiu, aquest patiment es privatitza. Es presenta com una decisió individual, aïllada, autònoma. La societat es retira discretament de l’enquadrament.
I llavors entra la televisió.
L’entrevista a Y ahora Sonsoles no és un detall secundari. És el símbol d’una transformació més àmplia: la conversió del drama en relat, de la mort en contingut, de la tragèdia en format.
Aquests programes han de ser assenyalats, no tant pel que mostren, sinó per la lògica que els sosté: una lògica que necessita històries tancades, emocionalment potents, fàcilment identificables. I que, per això mateix, tendeix a simplificar allò complex.
El risc no és només la banalització. És també el contagi.
L’exposició reiterada de casos de suïcidi o eutanàsia en termes comprensius, fins i tot admiratius, pot generar el que la literatura científica denomina efecte Werther: la imitació en persones vulnerables. Quan la mort es presenta com una sortida coherent, digna o alliberadora, deixa de ser un límit per convertir-se en una opció. O és que l’Estat, la societat, els governs i els mitjans de comunicació ja han operat aquesta conversió?
La mort com a opció, substituint una de les claus de l’humanisme: la mort com a límit.
I tota opció socialment legitimada acaba sent, en algun moment, socialment induïda. És el que ja ha succeït. Quin perill! Quin enfonsament moral! Un malalt mental sense tractament és declarat per totes les instàncies com un subjecte lliure per acabar als 25 anys amb la seva vida.
Potser l’aspecte més inquietant d’aquest cas no sigui la decisió en si, sinó la facilitat amb què hem après a acceptar-la. A integrar-la en el nostre paisatge moral sense massa resistència. Com si alguna cosa en nosaltres hagués canviat. Com si la idea que algunes vides ja no mereixen ser viscudes —o sostingudes— hagués deixat de resultar-nos escandalosa.
Aquest és, potser, el veritable fracàs.
No el d’una persona concreta, sinó el d’una societat que ha desplaçat, gairebé sense adonar-se’n, l’eix de la seva responsabilitat: de cuidar a eliminar; d’acompanyar a resoldre; de sostenir a concloure.
I que, per fer-ho més suportable, ho converteix en relat televisiu, en past de les xifres d’audiència. Quanta misèria moral, activa i passiva!
L'entrevista a Y ahora Sonsoles no és un detall secundari. És el símbol d'una transformació més àmplia: la conversió del drama en relat, de la mort en contingut, de la tragèdia en format Share on X
