Durant dècades, l’escola pública catalana ha estat presentada com una institució essencialment acadèmica: un espai dedicat a transmetre coneixements i habilitats per preparar les noves generacions. Però en els darrers anys una transformació silenciosa ha modificat profundament aquesta funció.
El sistema educatiu ja no pretén només ensenyar matemàtiques, llengua o història. Segons els materials pedagògics oficials i les directrius desplegades a través de la plataforma educativa XTEC, l’escola aspira també a reconfigurar la identitat personal, els valors familiars i la visió antropològica dels alumnes.
Coeduca’t, un projecte institucional que introdueix en el currículum escolar una concepció específica de gènere, sexualitat i relacions socials basada en la teoria de gènere i la interseccionalitat.
El programa que articula aquesta transformació és Coeduca’t, un projecte institucional que introdueix en el currículum escolar una concepció específica de gènere, sexualitat i relacions socials basada en la teoria de gènere i la interseccionalitat. El seu objectiu declarat és qüestionar les estructures socials que considera discriminatòries, entre les quals situa el que denomina “heteropatriarcat” i el “binarisme de gènere”. En llenguatge normal el paper dels pares i l’existència d’homes i dones, pares i mares.
l’escola té la responsabilitat d’ajudar l’alumne a deconstruir els rols tradicionals abans que aquests s’arrelin
En termes teòrics, el plantejament és clar: la identitat de gènere no és una realitat biològica sinó una construcció social. I, per tant, l’escola té la responsabilitat d’ajudar l’alumne a deconstruir els rols tradicionals abans que aquests s’arrelin: ser noi o noia, que a les cases hi hagi un marit i una muller, que ells i els fills formin una família, tot això és perillós i ha de ser qüestionat.
Aquesta premissa no és un detall pedagògic menor. Implica que el sistema educatiu assumeix una funció que històricament havia estat pròpia de la família: la formació de la identitat personal.
L’educació sexual com enginyeria social
La peça central d’aquesta estratègia és l’anomenat Itinerari d’educació afectivosexual, un document que estableix objectius pedagògics específics segons l’edat dels alumnes.
El procés comença molt aviat.
qüestionar si el nen és un nen i la nena és una nena.
En l’etapa infantil, entre 3 i 8 anys, els materials proposen treballar la “normalització de la diversitat corporal i sexual”. Això inclou activitats d’exploració del cos i exercicis destinats a qüestionar els rols tradicionals de gènere, a qüestionar si el nen és un nen i la nena és una nena. Exactament això.
les relacions familiars no són estructures naturals sinó simples vincles socials susceptibles de redefinir-se.
Els documents pedagògics parlen explícitament de la necessitat de “ressituar la idea de llar i família”. El missatge que es transmet als infants és que les relacions familiars no són estructures naturals sinó simples vincles socials susceptibles de redefinir-se.
A partir dels 8 anys, l’itinerari educatiu introdueix un segon nivell: l’anàlisi de les relacions de poder. Els alumnes són convidats a examinar les dinàmiques familiars i socials sota categories com “dominació”, “privilegi” o “justícia relacional”. Els pares són observats pels menors o això almenys es pretén amb lupa i qüestionats en la seva autoritat vista com a exercici de dominació i estatus de privilegi.
La família deixa de ser un espai d’autoritat afectiva per convertir-se en un objecte d’anàlisi sociopolítica. El canvi que es vol fer és radical i traumàtic. Si arrela, Catalunya tal com la concebi’m i coneixem estaria acabada en el transcurs d’uns anys.
En l’etapa de secundària, el programa fa un pas més. L’educació deixa de ser només crítica per convertir-se obertament en activisme. Els alumnes són animats a reconèixer referents militants i a denunciar situacions que considerin contràries als drets sexuals i reproductius. Es polititza als nostres fills d’acord amb les ideologies dels qui governen PSC i Comuns.
El llenguatge utilitzat pels materials és inequívoc: l’educació ha de tenir un “deure de lluita política”.
Materials que expliquen el canvi
La dimensió ideològica del programa no es limita als textos pedagògics. També s’expressa en els recursos didàctics que es recomanen a les escoles.
Un dels més usats és Tutty, un joc de taula destinat a alumnes de primària que presenta diferents models de família. El seu objectiu declarat és substituir el concepte tradicional de família per un model “obert i divers”.
En el joc, els personatges no tenen rols familiars fixos i les cartes d’acció inclouen divorcis, canvis de convivència o reorganitzacions familiars com a part natural de la dinàmica.
La guia didàctica que acompanya el joc convida els alumnes a representar la seva pròpia família assignant colors segons les funcions econòmiques o de cura. El resultat és una reinterpretació de la llar que la converteix en una estructura de relacions productives i de poder.
Després s’estranyen de l’èxit de la pornografia i l’agressivitat sexual entre adolescents.
Per a l’alumnat de secundària, els recursos audiovisuals inclouen la sèrie Oh My Goig!, produïda per Betevé. Els episodis aborden temes com la pornografia, la masturbació o el plaer sexual amb una concreció impròpia d’un entorn escolar. Després s’estranyen de l’èxit de la pornografia i l’agressivitat sexual entre adolescents.
Els materials presenten la sexualitat no només com una dimensió biològica o afectiva, sinó com una eina d’autodefinició personal i emancipació social.
El protocol transgènere i el paper de la família
Un dels punts més controvertits del sistema apareix en els protocols d’acompanyament a l’alumnat transgènere.
Aquests protocols estableixen que els centres educatius han de reconèixer la identitat de gènere manifestada per l’alumne encara que no existeixi cap diagnòstic mèdic o psicològic. L’escola pot modificar el nom utilitzat en documents interns i garantir l’accés a vestidors o lavabos segons el gènere sentit.
En alguns casos, el centre pot activar serveis d’acompanyament o derivacions a serveis de salut.
Els crítics d’aquest sistema consideren que aquestes mesures desplacen l’autoritat educativa de la família cap a l’Estat.
La qüestió no és només pedagògica sinó també jurídica: fins a quin punt pot l’escola intervenir en la construcció identitària d’un menor sense el consentiment explícit dels pares?
L’escola com a corrector de la família
Una de les declaracions més reveladores dels documents pedagògics és la que afirma que l’escola ha de “compensar els efectes dels valors socials i culturals basats en estereotips de gènere”. La família sota sospita a l’escola, el mestre com a policia i jutge de cada família.
Si l’escola ha de compensar els valors familiars, significa que aquests valors són considerats potencialment problemàtics.
Això transforma la relació tradicional entre família i sistema educatiu. L’escola deixa de ser un espai de cooperació amb els pares per convertir-se en una instància correctora de la seva influència.
Una revolució silenciosa
El sistema educatiu ha abandonat la neutralitat ideològica per convertir-se en un instrument de transformació cultural.
Quan una institució pública assumeix la tasca de redefinir conceptes com identitat, família o sexualitat, la pregunta ja no és només pedagògica. És també política i en uns termes que vulneren els drets constitucionals dels pares a l’educació moral i religiosa dels seus fills.
O bé expulsem el programa oficial Coeduca’t de les aules o Coeduca’t farà malbé moltes famílies a Catalunya.
De l’aula a l’activisme: la revolució pedagògica del programa Coeduca’t Share on X
