Hi ha governs que transformen una ciutat i governs que simplement la gestionen. I n’hi ha d’altres que, sense gairebé proposar-s’ho, acaben accelerant dinàmiques que ja existien fins a convertir-les en el tret definitori del lloc.
Barcelona sembla haver entrat en aquesta tercera categoria durant el mandat de Jaume Collboni, que governa amb només deu regidors sobre un plenari de quaranta-un. Una minoria que, en teoria, hauria d’imposar prudència política i capacitat de pacte, però que en la pràctica ha produït una sensació estranya: la ciutat aprofundeix els seus problemes i se centra només en l’elogi de les seves activitats reeixides.
Amb el pas del temps —i ja n’hi ha prou per començar a valorar resultats— es pot observar cap a on condueix aquesta gestió. I la conclusió no és especialment reconfortant: no resol cap dels problemes estructurals de Barcelona i, en alguns casos, els accentua.
La ciutat turística com a identitat dominant
Un dels fenòmens més evidents és la consolidació de Barcelona com a ciutat essencialment turística. El turisme no és nou ni necessàriament negatiu; fa dècades que forma part de l’economia urbana. El problema apareix quan aquesta activitat es converteix en el principal relat de la ciutat i acaba eclipsant la resta de funcions metropolitanes.
Les decisions recents de l’Ajuntament no semblen anar en direcció contrària. Mentre es discuteix sobre la limitació d’apartaments turístics, es prepara una gran operació hotelera a la façana litoral del Besòs, una de les poques zones encara pendents de transformació. El projecte contempla més de 2.000 noves habitacions, cosa que reforça encara més el pes del sector.
El resultat és que la percepció exterior de Barcelona es desplaça ràpidament cap a aquesta imatge monocromàtica. Segons l’International Talent Monitor 2025, el 62,5 % dels estrangers perceben Barcelona principalment com una ciutat turística. Fa només dos anys aquesta proporció era del 34 %. L’augment és espectacular i difícil d’explicar sense tenir en compte les polítiques urbanes recents.
La contrapartida és que altres identitats urbanes retrocedeixen. Només el 20 % la veuen com una ciutat cultural, quan fa dos anys era el 25 %. Encara més significativa és la caiguda de la percepció innovadora: del 12 % al 7 %. I la idea de Barcelona com a ciutat emprenedora es redueix a un 6 %.
Si es considera que la ciutat acull esdeveniments com el Mobile World Congress i diversos salons tecnològics internacionals, aquestes xifres són sorprenents. Tot indica que la narrativa turística està guanyant terreny a la resta de relats.
Sostenibilitat declarada, credibilitat escassa
Durant anys, els governs municipals —primer amb Ada Colau i ara amb Collboni— han insistit en la idea d’una ciutat sostenible. Tanmateix, quan l’enquesta pregunta pels atributs reals de Barcelona, el resultat és devastador: només un 2 % dels enquestats l’associen amb la sostenibilitat.
És un exemple clàssic de distància entre discurs polític i percepció social.
Una ciutat cara i cada vegada més difícil de viure-hi
Si es pregunta pels problemes principals de Barcelona, la coincidència entre estrangers i residents és notable. Els factors més citats són:
- els impostos
- el cost de la vida
- la burocràcia administrativa
- la dificultat per accedir a l’habitatge
Aquest últim punt és especialment crític. La percepció de Barcelona com a ciutat assequible és avui gairebé residual: només un 1,6 % dels enquestats la consideren així.
El deteriorament silenciós d’alguns espais
Mentrestant, la ciutat continua convivint amb un fenomen que es repeteix en moltes metròpolis europees: la coexistència d’espais cosmopolites amb zones de marginalitat creixent.
El centre de Barcelona ja era problemàtic, però el fenomen s’ha estès a altres àrees. Un exemple clar és Montjuïc, on cada vegada és més visible la presència de persones sense llar que hi viuen de manera permanent.
La majoria són persones vulnerables que necessiten ajuda social. Però també hi ha casos de comportaments problemàtics que generen inseguretat. El resultat és que, a poca distància del vibrant Paral·lel, hi ha jardins on moltes dones del veí Poble-sec ja eviten passejar soles.
El problema és conegut i persistent: desallotjar aquests assentaments només trasllada el problema a un altre lloc.
La ciutat convertida en un gran conjunt d’obres
Una altra característica del mandat Collboni és la proliferació simultània d’obres. La tàctica és coneguda en la política municipal: inaugurar projectes poc abans de les eleccions. Però en aquest cas el calendari s’ha desbordat.
A les obres municipals s’hi han afegit altres projectes, com la prolongació de la Línia 8 del metro. El resultat és un pandemoni circulatori i un impacte econòmic considerable sobre el comerç.
En carrers tan comercialment cèntrics com Muntaner, alguns establiments afectats per les obres registren caigudes de facturació del 50 % al 60 %. Molts acaben tancant.
La conseqüència és una erosió progressiva del comerç de proximitat, que ja tenia una supervivència complicada entre l’augment dels lloguers i la competència digital.
Responsabilitat pública i danys econòmics
Aquest fenomen té també una dimensió jurídica. Segons l’article 1106 del Codi Civil, quan una acció pública provoca danys i perjudicis econòmics a una activitat, l’administració pot estar obligada a compensar-los.
L’Ajuntament, però, no ha impulsat cap mecanisme general d’indemnització. Això crea una paradoxa: l’administració que hauria de protegir el teixit econòmic local acaba perjudicant-lo.
Aquesta dinàmica produeix una inversió curiosa dels fins públics. L’administració deixa de ser un instrument al servei de la ciutat i passa a convertir la ciutat en instrument de la política.
La perspectiva és clara: arribar al període preelectoral amb moltes obres per inaugurar i confiar que aquest paisatge de cintes tallades permeti revalidar una majoria relativa, probablement amb el suport dels Comuns i, si cal, la tolerància del PP.
Si això acabés passant, la deriva de Barcelona no seria només responsabilitat del PSC. També ho seria d’una combinació força coneguda: unes elits locals de vol gallinaci, una memòria ciutadana curta i una oposició incapaç de presentar una alternativa clara.
Tres característiques que, observades amb una certa distància, solen aparèixer en societats que comencen a entrar en una fase de declivi urbà.
El 62,5 % dels estrangers ja veuen Barcelona només com una ciutat turística. Fa dos anys era el 34 %. Alguna cosa està canviant. #Barcelona #Turisme Share on X
