El final d’etapa de l’alcaldessa de Barcelona es tanca amb exemples clamorosos com que la dimensió social, la teòricament més preuada pels comuns, és una ferida oberta al cor de la ciutat. Una conseqüència més de la incapacitat de lligar discurs amb realitzacions.
Colau ha exhibit la seva voluntat d’obrir la porta als immigrants i refugiats. De fet ha fet bandera d’aquesta emergència fins a l’extrem d’utilitzar-la a fons per aconseguir ser rebuda pel Papa, persona especialment sensible a la tragèdia dels immigrants. Aquesta és una cara de la moneda. L’altra és les conseqüències en l’àmbit de la marginalitat i inseguretat ciutadana. Un recent informe dels mossos d’esquadra després d’haver analitzat 5.622 joves de la seva base de dades que pertanyen al grup conegut com “menors estrangers no acompanyants” MENA revela que quasi 1 de cada 5 delinqueix i a més són reincidents. D’aquests, un 12% han comés delictes greus, com robatoris i furts amb violència. És una xifra molt preocupant perquè significa que d’aquells 5000 i escaig joves, un miler són delinqüents, i casi 600 han comés delictes amb violència.
És una evidència que aquest no és problema només de l’ajuntament, de fet la competència recau sobre la Generalitat i per tant és una responsabilitat compartida. Però també és cert que Colau, un cop enarbora la bandera de Barcelona com a refugi, no pot inhibir-se de les conseqüències i intentar amagar-se culpabilitzant una altra administració. No és una actitud responsable. Hom pot cridar a l’acollida si prèviament ha fet tota la feina necessària per poder-la dur a terme i, si no, ha de callar.
Però més enllà d’aquest problema sorgeixen altres greus indicis que la delinqüència i la inseguretat campen fort per Barcelona. És el cas de la Mina. Teòricament és un barri de Sant Adrià, en la pràctica i des del seu origen és el calaix dels mals endreços de tot allò que oficialment es vol treure’s de sobre la ciutat de Barcelona.
La pressió sobre les màfies de la droga del Raval han portat a un important rebrot dels clans de la droga al barri de la Mina. El pitjor de tot és la dificultat de la policia per mantenir controlat aquest territori perquè el pitjor que li pot passar a una àrea urbana és quedar en mans de la delinqüència. És il·lusori pensar que el petit municipi de Sant Adrià té capacitat de resposta. Però la sensibilitat social que exhibeixen els Comuns hauria d’haver servit perquè l’àrea metropolitana que presideix Ada Colau tingués una major iniciativa sobre aquests i altres barris problemàtics, donant suport a l’acció municipal i impulsant una major acció de la Generalitat. Que, en aquest i altres àmbits, és el gran absent, concentrada en la seva tasca de foment del groc i les excursions continuades a les presons i a Waterloo.