Hi ha líders que esperen els conflictes i n’hi ha que els provoquen. En la política contemporània, el xoc no és un accident: és una eina. Pedro Sánchez fa temps que juga amb aquesta hipòtesi. I finalment, el conflicte que orbitava al voltant de la seva estratègia exterior ha esclatat: l’enfrontament amb el president dels Estats Units, Donald Trump, ja no és una insinuació retòrica sinó una realitat verbal d’una duresa inèdita.
La pregunta no és si el conflicte s’ha produït, sinó si era buscat.
La política espanyola viu en un cicle electoral permanent. La possibilitat d’un avançament de les eleccions generals, fent-les coincidir amb les andaluses, és una carta que mai no desapareix del tot de la taula. Un xoc internacional d’alt voltatge pot cohesionar el vot propi, polaritzar l’escenari i desplaçar l’eix del debat cap a un terreny emocional on el president es mou amb habilitat. A més, podria esmorteir l’impacte d’una eventual derrota a Andalusia que afectaria directament la seva número dos al govern i al partit.
El conflicte exterior com a instrument de política interior: una operació arriscada, però no irracional.
El problema és que els actors internacionals no són figurants d’una campanya espanyola. Les paraules atribuïdes a Trump —qualificant Espanya d’“aliat terrible” i amenaçant amb represàlies comercials, aranzels i fins i tot amb l’ús unilateral de les bases de Base Naval de Rota i Base Aérea de Morón— introdueixen un element d’incertesa que supera el càlcul tàctic. Les relacions bilaterals amb els Estats Units no són simbòliques: afecten defensa, comerç, energia i seguretat.
En la narrativa oficial del sanchisme, els acords amb Washington —d’arrel franquista— són vistos com una herència incòmoda, gairebé comparable al que la llei de Memòria Democràtica considera vestigis del passat. Resulta paradoxal que en un govern tan procliu a la “ressignificació” simbòlica no s’hagi plantejat una ressignificació estratègica d’aquestes bases. Per què serà?
Però el segon vector del problema és encara més delicat: el xoc no és només amb Washington, sinó amb Europa.
Enfrontar-se als Estats Units en el context actual ja és arriscat; fer-ho desmarcant-se del nucli dur europeu és temerari. Alemanya, sota el lideratge de Friedrich Merz, ha reforçat la seva aposta de suport a Trump com s’ha fet evident en la seva visita al despatx Oval, simultàniament al conflicte amb Sánchez. França impulsa una arquitectura de seguretat europea amb dimensió nuclear pròpia. El Regne Unit, Polònia, Països Baixos, Bèlgica, Grècia, Suècia i Dinamarca s’alineen en una concepció més robusta del paraigua estratègic; Madrid no en vol saber res.
Felipe González va entendre que l’eix Madrid-Berlín era estructural per a l’encaix espanyol a Europa. Va cultivar relacions amb Helmut Kohl malgrat la divergència ideològica. Sánchez, en canvi, sembla preferir la confrontació retòrica i el joc de posicions. Potser calcula que el seu electorat premia la distància amb Trump més que no pas penalitza la tensió amb Berlín. Potser. Però Alemanya no és un actor menor: és la potència econòmica central de la Unió. Contra EUA, Alemanya i l’eix europeu al mateix temps? És aquesta la política internacional que afavoreix els interessos de la gent?
Espanya signa compromisos en el marc de l’OTAN —NATO— però anuncia simultàniament que no assolirà el 5% del PIB en despesa de defensa, quedant-se entorn del 2%. La intel·ligència tàctica consisteix a estar dins de l’acord i fora del cost. El problema és que els aliats també saben comptar.
A aquesta equació s’hi afegeix un tercer factor: l’Iran.
El règim de Teheran no és una democràcia imperfecta, sinó una teocràcia dictatorial i repressiva amb vocació expansiva. Ha projectat poder mitjançant actors com els houthis al Iemen, ha convertit Hezbollah en un estat dins l’Estat al Líban, ha finançat Hamàs i ha desenvolupat un programa nuclear que inquieta des de fa anys l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica.
Reduir el debat a una apel·lació formalista als tractats internacionals o a una invocació abstracta de Nacions Unides pot semblar elegant, però corre el risc d’ignorar la naturalesa del règim al qual s’enfronta Occident. La guerra com deia Joan Pau II és dolenta perquè és guerra, i no per una lògica tan forçada com la que vol aplicar Espanya, que ha merescut, cosa difícil, l’elogi del règim iranià, però també l’amenaça del seu ambaixador si no ens portem bé.
Si un conflicte a l’Orient Mitjà tensiona els recursos militars nord-americans i desvia munició i capacitat logística del front ucraïnès, la pressió sobre la Unió Europea augmentarà. I aquí emergeix la pregunta incòmoda: està Espanya preparada per assumir un esforç addicional sostingut? Amb un deute elevat, una economia amb dèficits estructurals i una despesa militar continguda, la resposta és òbvia.
I encara hi ha el sud.
El Marroc és un aliat privilegiat de Washington. En un escenari de reconfiguració d’aliances, Rabat podria reforçar la seva posició estratègica. Espanya ja va fer un gir històric en la qüestió del Sàhara Occidental, alterant el seu compromís tradicional amb el poble sahrauí. Si, malgrat això, el veí del sud aprofita la conjuntura per pressionar en matèria migratòria o territorial, la Moncloa es trobaria amb un front addicional obert. La gestió dels fluxos migratoris pel sud peninsular i l’entrada massiva de droga són indicadors que ja generen tensió social.
Tot plegat configura un escenari d’alta volatilitat.
L’aversió a Trump —i especialment en sectors amplis de l’esquerra espanyola— és profunda, gairebé visceral. Però la política exterior no pot reduir-se a una pulsió emocional. Requereix càlcul fred, jerarquia d’interessos i consciència de correlació de forces. L’odi pot ser un combustible electoral, però és un mal conseller estratègic.
En aquest context, l’episodi simbòlic de la intervenció de Melania Trump davant el Consell de Seguretat de l’ONU va ser criticat pel feminisme de la quota i la repressió, en lloc de celebrar-ho com un avenç.
Sánchez ha decidit jugar en un terreny on cada moviment té repercussions que superen el calendari electoral. Potser obtindrà rendiments a curt termini. Potser consolidarà el seu relat de resistència davant un Trump percebut com a antagonista civilitzatori. Però també pot obrir una fractura amb els principals aliats occidentals en un moment de redefinició global.
La història acostuma a ser severa amb els dirigents que confonen l’escenari amb el decorat.
El conflicte exterior com a instrument de política interior: una operació arriscada, però no irracional. Share on X
Loading ...
