Catalunya ha estat durant molt de temps el primer motor d’Espanya en un sentit precís: era la comunitat que més aportava a la riquesa produïda, al PIB. Però si no es produeix un canvi digne d’estudi, aquest primer lloc desapareixerà l’any que ve, quan el PIB de Madrid superi el català. Serà per molt poc, però és que molt poc és la diferència actual entre les dues comunitats. Només una dècima és la que separa el 19,1% de participació en el total espanyol del madrileny, i com el creixement d’aquest territori ve sent superior, el sorpasso es produirà. Si es consolida s’haurà produït un canvi històric que s’afegirà a un altre lideratge de la capital, aquest de sempre, el de superar Catalunya en PIB per habitant.
Però en aquesta segona faceta, no mesurem qui pesa més, sinó la mida del pastís en brut que en teoria rep cada madrileny o cada català. Semblava que les coses evolucionaven en sentit oposat: pas a pas Catalunya reduïa la distància que la separava de la capital espanyola.
En les sèries calculades per Julio Alcaide per al període 1930-2000 es pot observar l’evolució d’aquestes comunitats. Si el PIB per habitant era el 1930 igual a cent per a Espanya, el de Madrid era el doble, 202,5 i el de Catalunya un 60 per cent superior a l’espanyol (159,6) i clarament menor que el de la capital del regne . En aquest any es dóna la màxima diferència entre ambdues, gairebé 43 punts percentuals.
A partir d’aquella data es produeix una doble convergència. Es redueix la distància de les dues comunitats amb la mitjana espanyola, i al mateix temps Catalunya s’aproxima a Madrid. Tot això amb els alts i baixos de la Guerra Civil, la postguerra, la gran recuperació a partir del 1959, l’impacte retardat de les dues crisis del petroli, que ens arriben en els inicis de la Transició política, l’expansió posterior, l’aguda i breu crisi a l’inici dels anys noranta, i el període de creixement que el segueix. Tot això sumat i restat, condueix al fet que en l’any 2000 el PIB per habitant de Madrid en relació al cent espanyol sigui de 128, havent reduït més de 74 punts percentuals en relació al predomini de 1930. Catalunya se situa en 123,7. La distància amb la mitjana espanyola també s’escurça en 40 punts. Es dóna un procés important de convergència.
Al seu torn, també es redueix la distància entre els dos territoris a només 4,3 punts percentuals, la desena part de la distància que separava Catalunya de Madrid en 1930. Aquesta reducció del PIB per persona es produeix a partir de la dècada dels setanta del segle passat amb el desenvolupisme franquista, i es manté, fins i tot millora lleugerament des de la perspectiva catalana, durant el règim autonòmic actual.
Però aquesta evolució favorable a Catalunya en termes de riquesa per habitant, que arriba a ser mínima en 1995, d’uns 1000 euros per habitant, comença a distanciar-se, lentament primer per créixer a major ritme després en la primera dècada del nostre segle. Total, el 2017 el PIB per habitant de Madrid era de 33.809 euros, i el de Catalunya 29.936. Si aquesta evolució es consolida, i ja no diguem si creix, la preeminència econòmica de la capital d’Espanya serà doble en valors absoluts pel pes de la seva economia i en producció per persona.
Quelcom malament s’està fent a Catalunya perquè això passi. No es tracta d’alguna cosa imputable al conflicte independentista, almenys no en el seu origen, ve d’abans i m’atreviria a situar la hipòtesi d’una suau decadència del lideratge econòmic català, i per tant, del paper de les seves elits, i la incapacitat primer, i l’obstrucció després, de les altres elits, les polítiques
Hi ha altres signes no estrictament econòmics que assenyalen en el mateix sentit. La nostra taxa bruta de divorcis és major, com ho és la mortalitat, i menor la natalitat i l’esperança de vida (que és molt alta en termes europeus). També en termes de l’Índex de Desenvolupament Humà Catalunya se situa darrere de Madrid.
És clar que també hi ha dades positives essencialment una i el seu corol·lari. La capacitat exportadora de Catalunya segueix sent molt alta, un terç de les exportacions espanyoles, i el nostre dèficit comercial, si bé és negatiu, representa la meitat del de Madrid També la població en risc de pobresa és lleugerament inferior, 15% contra 16,9 %.
Finalment, una altra dada ens hauria de preocupar. En aquest cas es tracta de la renda familiar bruta disponible, un indicador clar de la salut econòmica, atès que expressa la capacitat econòmica de les famílies. En 2016, i segons el servei d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona, encara no s’havia arribat a la de l’any 2000 i s’estava lluny del màxim de l’any 2009, mentre que aquesta mateixa magnitud per al conjunt d’Espanya ja és lleugerament més gran que la que tenia a inicis del segle
Si l’economia catalana té dos motors, l’econòmic i el polític. En el primer no està gens clar el tipus de vol que practica, cap avall, cap amunt o al tran tran. El segon, el motor polític, és la imatge viva de la cabina dels germans Marx. Ens podem estavellar.
