El judici a Pujol i la pàtria catalana

Hi ha processos judicials que delimiten responsabilitats. I n’hi ha que, inevitablement, sacsegen una memòria col·lectiva. El judici contra Jordi Pujol i els seus set fills, iniciat el 24 de novembre de 2025 a l’Audiència Nacional, pertany a aquesta segona categoria. No només perquè afecta qui va presidir la Generalitat durant vint-i-tres anys, sinó perquè interroga un llegat polític que ha marcat el segle XX català.

Tretze anys després de l’obertura formal de la causa, arran d’una denúncia i dels informes de la UDEF, el procés ha entrat finalment en fase oral. L’expresident, de 95 anys, segueix les sessions per videoconferència. La fiscalia demana fins a nou anys de presó per a ell i fins a vint-i-nou per al seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, per delictes d’associació il·lícita, blanqueig de capitals, frau fiscal, falsedat i frustració de l’execució. En la instrucció inicial, la família va ser considerada una organització criminal. Només aquesta qualificació ja situa el debat en una dimensió moral d’enorme densitat.

Les primeres sessions es van centrar en la competència del tribunal. Les defenses van reclamar el trasllat a Barcelona; el tribunal, presidit per José Ricardo de Prada, va confirmar la competència de l’Audiència Nacional al·legant la connexió internacional dels fets, especialment pels comptes a Andorra. Des d’aleshores, el judici avança amb un volum extraordinari de prova testifical: més de 250 testimonis, entre empresaris, responsables bancaris, agents de la UDEF i periodistes.

La qüestió de fons és precisa: no es tracta de provar si existien diners a Andorra, sinó si aquells fons provenien d’una estructura criminal vinculada a l’exercici del poder polític. És a dir, si el càrrec va ser instrument de lucre personal.

Fins avui, la connexió directa entre decisió pública i enriquiment privat no ha estat acreditada amb la contundència que exigeix una acusació d’aquesta gravetat. El procés és llarg, i el tribunal haurà de valorar les proves amb serenor; però el debat públic sovint ha confós sospita amb demostració.

Tanmateix, el judici no esgota la figura. El problema —o la grandesa— és que Jordi Pujol no és només un encausat. És també un actor central en la reconstrucció institucional i moral de la Catalunya contemporània.

Amb Enric Prat de la Riba, és la figura més influent en la configuració del catalanisme polític del segle XX. No només per l’obra de govern —la consolidació de l’autogovern, la vertebració administrativa, l’impuls cultural i econòmic—, sinó per l’articulació doctrinal d’una idea de nació.

Aquí convé aturar-se. El mot “nacionalisme” aplicat a Pujol ha generat equívocs persistents. D’una banda, s’ha identificat amb la fórmula estatista “una nació, un estat”. De l’altra, se l’ha associat als fantasmes del nacionalisme excloent europeu. Cap de les dues lectures no és exacta.

El pensament pujolià s’inscriu més aviat en el personalisme comunitari de Jacques Maritain i Emmanuel Mounier. La nació no és una entitat abstracta ni una maquinària de poder, sinó una comunitat moral històricament configurada per una llengua, una cultura i una voluntat compartida de projecció. L’objectiu no és l’afirmació contra l’altre, sinó la millora pròpia.

En aquest sentit, el concepte que millor tradueix aquesta visió és el patriotisme tal com el formula Alasdair MacIntyre en el seu assaig Is Patriotism a Virtue?. El patriotisme no és una adhesió cega ni una exaltació identitària. És una virtut arrelada en la lleialtat a una comunitat concreta, que només és moralment legítima si s’orienta al bé comú i se sosté en l’amistat civil.

Aquesta amistat civil —traducció contemporània de la philia politiké aristotèlica— és el fonament de la convivència. Sense ella, les institucions esdevenen instruments de facció; amb ella, la política pot aspirar a la seva finalitat pròpia: el bé comú.

En la cultura política pujoliana, la pàtria és tasca, no proclama. És l’exigència col·lectiva de construir condicions perquè les famílies floreixin, perquè les empreses innovin, perquè l’educació forgi caràcter, perquè les institucions funcionin amb excel·lència. No és un crit contra ningú; és una crida a ser millors.

Aquesta concepció de Catalunya com a comunitat moral s’inscriu jurídicament en el marc de la Constitució de 1978, de l’Estatut d’Autonomia i de la Unió Europea. No és una proposta de ruptura constant, sinó d’autogovern responsable. El patriotisme, en aquest esquema, no autoritza aventures que fracturin la convivència si el cost humà i institucional és superior al bé que es pretén assolir.

El patriotisme així entès no s’alça contra Espanya ni contra Europa. És una exigència de perfeccionament intern. Amor a la terra dels pares, sí, però també humilitat per actualitzar-ne el llegat i projectar-lo cap al futur sense destruir la concòrdia.

Abandonar aquesta idea i reduir-la a un simple nacionalisme d’eslògan és empobrir-la. Confondre-la amb les patologies polítiques del segle XX és desconèixer les seves arrels filosòfiques. I negar la dimensió moral del projecte és ignorar el seu nucli.

Per això el judici és també un examen per a la comunitat. La responsabilitat penal, si n’hi ha, haurà de ser establerta pels tribunals. Però la valoració del projecte polític no pot quedar reduïda a la contingència d’un procés judicial.

La història acostuma a ser més lenta i més exigent que els titulars. I potser la pregunta decisiva no és només què va fer un home amb els seus diners, sinó què va voler fer un poble amb la seva llibertat.

Els jutges dictaran sentència sobre els fets, però la nostra qüestió és un altre. Què fem amb el llegat i la pàtria?

 Loading ...