I. ESTAT I SOCIETAT CIVIL
1. Tot Estat és fonamentalment un sistema de poder reglat i limitat pel dret; tanmateix, només l’Estat democràtic de Dret assoleix la plenitud de la institució quan la Democràcia garanteix la legitimitat d’accés a l’exercici del poder i el Dret garanteix la legitimitat a l’exercici del poder.
2. L’actual Estat de Dret es fonamenta en una Constitució, en general escrita, que actua com a llei màxima a què s’han de sotmetre totes les institucions de l’Estat i que tots els ciutadans han de respectar.
3. Una Constitució, per ser eficaç, requereix un consens ampli dels ciutadans de l’Estat i ha de garantir els seus drets mitjançant la separació de poders i un sistema de mecanismes de control i equilibri entre els diferents poders de l’Estat.
4. A més, el bon funcionament de l’Estat de Dret exigeix un conjunt de regles no escrites que han de seguir totes les instàncies del poder i tots els operadors polítics i socials. Les dues regles fonamentals són el respecte i la tolerància mútua i la contenció a l’exercici del poder i de tota l’autoritat.
5. Sense respecte i tolerància mútua, la vida política i social es polaritza i prevalen les relacions de conflicte sobre les de cooperació o consens.
Sense contenció en l’exercici del poder, el conflicte es radicalitza i la frontera entre Estat i Societat Civil es desdibuixa davant de l’intervencionisme creixent dels poders públics.
6. La tercera regla no escrita a què hem de fer referència és la rendició de comptes que tota autoritat política ha d’oferir a la Societat Civil. L’exigència d’aquesta rendició de comptes efectiva és condició essencial per al bon funcionament de l’Estat de Dret i això requereix disposar dels Pressupostos Generals de l’Estat com a instrument essencial.
II. UNA DEMOCRÀCIA FERIDA
7. Al nostre país la Constitució de 1978 compleix sobradament amb les exigències necessàries per regular un Estat Democràtic de Dret. La Constitució va ser aprovada per un consens molt ampli i ha permès l’establiment i la consolidació d’una democràcia avançada amb una societat civil rica, lliure i puixant, en què les relacions de consens i cooperació van primar durant anys sobre les de conflicte, permetent així la nostra integració a les democràcies europees.
8. Aquesta situació ha patit una erosió gradual en els primers anys del segle. A la nostra política, el respecte i la tolerància mútua han estat substituïts pel crit, l’insult i la desqualificació. El fantasma de les dues Espanyes provocat pel revengisme ens torna a acompanyar en la mesura que els partits centrals són incapaços d’assolir el mínim consens, a què èticament i políticament estan obligats.
9. Per la seva banda els poders públics i, especialment l’Executiu, han abandonat qualsevol idea de contenció i s’han llançat a una política en què primer han envaït i parasitat l’administració, i després els ens públics, les empreses públiques i, fins i tot, alguna pertanyent a l’IBEX, que han passat també a estar controlats des del Poder Executiu i pel Poder Executiu.
10. Tot això passa en un context en què la Societat Civil no sembla que tingui la força necessària per contenir i revertir aquestes tendències que fereixen la nostra democràcia i lesionen greument l’Estat de Dret.
11. Avui la democràcia espanyola és una democràcia ferida i aquesta situació ens interpel·la a tots, però particularment ha d’interpel·lar les organitzacions que, des de la Societat Civil, es proposen reforçar l’exigència d’una completa rendició de comptes a través de la mobilització de tots els recursos disponibles, tasca que ara ha esdevingut inviable, ja que el Govern no ha elaborat els pressupostos.
12. La Societat Civil viu avui convulsionada pel que s’ha anomenat la judicialització de la vida política. Una multitud de casos acaparen dia rere dia l’atenció dels mitjans de comunicació públics i privats, els fiscals i els jutges. Alhora, el poder judicial ha prestat i presta un servei insubstituïble en defensa de la Constitució.
I, tanmateix, els assumptes que es debaten no ens semblen primordialment judicialitzables. Són assumptes que apel·len a l’Ètica, als valors més substancials.
Es diria que la recerca del bé comú han deixat de ser valors de referència a la vida pública espanyola i això afecta, abans que ningú, la Societat Civil.
III. QUÈ FER?
13. Cap dels problemes a què hem fet referència té una solució ràpida indiscutible o infal·lible. Tot i això, ser-ne conscients no ens pot portar a l’esterilitat del “no hi ha res a fer”. Tenim el deure de reflexionar, de debatre i de proposar i tot això és el que pretén aquesta Declaració.
14. Estem convençuts que la manca de contenció és consubstancial a l’actual Govern i que la manca d’una majoria parlamentària que li doni suport accentua encara més les inclinacions il·liberals i autoritàries.
En conseqüència, resulta fonamental la convocatòria immediata d’eleccions generals que donin a la ciutadania l’oportunitat de construir una sòlida majoria alternativa.
15. Creiem que bona part dels mals que denunciem són conseqüència d’un règim partitocràtic en què els nostres polítics, a tots nivells, són presoners de l’estructura i els nuclis dirigents dels partits a què pertanyen.
Sostenim que aquesta situació és una conseqüència directa de la llei electoral aplicada i del seu sistema de circumscripcions electorals àmplies amb llistes tancades.
En conseqüència, proposem reformar la llei electoral perquè atorgui més poder de decisió i de control als ciutadans.
16. Sostenim que la Societat Civil ha d’incrementar el nivell d’exigència per a una rendició de comptes efectiva per part dels poders de l’Estat, per a la qual cosa els pressupostos són imprescindibles, i defensem que això només serà possible des de l’autoorganització i el treball responsable de tots. El silenci i la inacció, en les hores greus que travessa el nostre Estat de Dret, constitueixen complicitat i l’assumpció de culpa.
En conseqüència, cridem a tota la Societat Civil perquè intensifiqui les tasques d’autoorganització i participi en la reflexió, el debat i la proposta de solucions.
Barcelona, 14 de febrer de 2026
