El discurs dominant presenta la immigració en termes estrictament utilitaris. Se’ns diu que resol el dèficit de natalitat, que impulsa el creixement del PIB i que contribueix a sostenir el sistema de pensions. Però aquest relat omet un indicador fonamental: la renda per càpita, que és el que realment mesura el benestar econòmic dels ciutadans.
El PIB pot créixer simplement perquè hi ha més població, però això no significa necessàriament més prosperitat individual. Si la renda per càpita no creix o bé ho fa molt poc, el resultat és una societat més gran, però no més rica.
A més, el sistema de pensions no es reforça automàticament amb l’arribada de nous residents. En les condicions actuals, una part significativa dels nous contribuents cotitzarà menys del que acabarà percebent al llarg de la seva vida, cosa que incrementarà la pressió sobre el sistema en el futur.
Però el problema no acaba aquí.
En primer lloc, estem important pobresa i exportant capital humà.
Espanya ha registrat un guany demogràfic acumulat per migració exterior d’uns 3,4 milions de persones entre 2016 i 2024. D’aquestes, aproximadament 1,5 milions es troben en situació de risc de pobresa segons la taxa AROPE. Això implica un augment directe de la demanda de prestacions socials i un impacte indirecte sobre múltiples serveis públics.
Al mateix temps, durant aquest mateix període, prop d’un milió de persones han emigrat d’Espanya. La majoria eren joves adults espanyols, sovint amb nivells elevats de qualificació, que han marxat cap a països com Alemanya, el Regne Unit, França o els Estats Units. És a dir, exportem capital humà qualificat mentre importem, sobre manera, població amb nivells de renda i qualificació inferiors.
La relació és econòmicament desfavorable: aproximadament un milió i mig de persones en situació de pobresa han arribat, mentre centenars de milers de treballadors potencialment qualificats han marxat.
En segon lloc, el volum d’immigració supera àmpliament les necessitats demogràfiques reals.
Des de 2016, el dèficit vegetatiu acumulat —la diferència entre naixements i defuncions— ha estat d’uns 870.000 habitants. Tanmateix, la immigració neta ha superat els 3,4 milions de persones.
Aquesta diferència no respon exclusivament a una necessitat demogràfica ni laboral. Una part significativa d’aquest excedent alimenta sectors econòmics de baixa productivitat, que creixen gràcies a la disponibilitat de mà d’obra abundant i barata en lloc d’invertir en tecnologia, capital i millores de productivitat.
Aquest model genera un cercle viciós: en lloc d’impulsar una economia més eficient i amb més valor afegit, consolida activitats amb baixos salaris i baixa productivitat. És una solució aparent que, a llarg termini, redueix el potencial de prosperitat.
La prosperitat real no depèn de tenir més població, sinó de tenir més productivitat, més capital humà i més eficiència econòmica.
I en aquest sentit, la tendència actual planteja interrogants profunds sobre el model econòmic i social que estem construint.
Aproximadament un milió i mig de persones en situació de pobresa han arribat, mentre centenars de milers de treballadors potencialment qualificats han marxat. Share on X
Loading ...
