Qui serà el futur alcalde de Barcelona?

Si una cosa està clara del futur consistori de Barcelona és la seva fragmentació. Hi concorreran quatre llistes independentistes. ERC, JxCat, la llista d’en Graupera amb el suport de l’ANC, i la CUP. Amb el terreny no independentista el reforçat PSC, el decaigut PP, l’enigma sobre el veritable impuls de Valls, i Vox. I naturalment l’actual alcaldessa Ada Colau. En total 9 opcions.

Imaginem, fet absolutament improbable, que tots els vots es distribuïssin de manera igual. Això significaria que cada llista obtindria el 12%. La migradesa de la xifra és la que expressa el grau de fragmentació. El guanyador relatiu serà aquell que superi en un 40 o 50% aquella magnitud. Amb aquestes variables ja es veu que és molt difícil lligar la victòria electoral amb ocupar l’alcaldia perquè aquesta dependrà dels pactes. I quina és la perspectiva en aquest àmbit?:

Colau ha d’haver maleit mil vegades la seva decisió d’haver fet fora el PSC del govern municipal. Ara amb aquesta aliança tindria una part del camí fet per mantenir-se en el govern. Però no és així, i les possibilitats, no ja de ser alcaldessa, sinó de mantenir-se en àrees de poder són molt baixes. La raó principal és que els altres candidats fugen d’ella, fins i tot, Maragall que va començar el seu recorregut municipalista oferint la mà als Comuns.

Però al marge de les simpaties que ell personalment pugui tenir, la realitat és inexorable i Colau i la seva marca són avui una mala companyia per guanyar vots.

Resultat: Maragall ha girat i assumeix ja un to crític amb la gestió de l’alcaldessa i no es vol comprometre a cap tipus de pacte abans de les eleccions. La seva competència amb JxCat accentua aquest posicionament perquè precisament una crítica fàcil que no pugui ser considerada com una traïció a la causa comú de la independència per part de JxCat, és castigar Maragall en la cara de Colau.

Collboni és l’altre candidat que veu possible l’alcaldia, però refusa el pacte amb ERC, que seria difícil d’explicar al PSOE. Sembla difícil que pugui acostar-se als Comuns després de la duríssima crítica a que els venen sotmetent, i quedaria en tot cas la possibilitat d’entendre’s amb Valls que, no ho oblidem, no és la llista de Cs.

Fora d’aquestes quatre llistes queden els outsiders. Encara que la campanya ha de desplegar-se, no sembla que la persona d’Elsa Artadi pugui superar aquesta condició de secundaris de la funció de JxCat. Hauria estat diferent amb Joaquim Forn en llibertat perquè és una persona d’acreditada trajectòria municipalista. Però Artadi per sota de la Diagonal és una perfecta desconeguda i per sobra tindrà la dura competència de Valls.

La majoria absoluta de l’ajuntament de Barcelona està en 21. En la pràctica això significarà que una coalició per governar pot necessitar de 3 partits, cosa gens fàcil. A no ser que en segona volta s’aconsegueixi la majoria relativa necessària per ser elegit, però com li ha succeït a Colau amb una gran dificultat per poder gestionar d’una manera acceptable la ciutat.