La primera part d’aquesta diagnosi establia el marc general. Aquesta segona entra al nucli del primer dels factors decisius que s’esmenten: la família. Si Catalunya travessa una seqüència que va de la crisi al col·lapse funcional i s’encamina cap al declivi, el lloc on això es fa visible amb més cruesa és la institució familiar.
La família no és només un espai íntim d’afecte. És la unitat econòmica bàsica, la plataforma invisible de producció i la fàbrica silenciosa del principal actiu d’una nació: les persones, el seu capital humà i el capital social primigeni que fa possible el benestar, la prosperitat i el desenvolupament humà i social.
Quan la família es debilita estructuralment, el país entra en fase d’enderroc.
Les dades de Catalunya mostren amb nitidesa aquesta dinàmica.
1- Els indicadors estructurals
1.1 Fertilitat (Idescat)
| Any | Fills per dona |
| 2000 | 1,29 |
| 2010 | 1,46 |
| 2019 | 1,27 |
| 2023 | 1,13 |
| 2024 (prov.) | 1,08 |
La tendència és inequívoca: reemplaçament crònic i acceleració final. Catalunya ja no es reprodueix. L’índex s’allunya cada cop més del llindar de reemplaçament generacional (2,1).
1.2 Nupcialitat (Idescat)
| Any | Matrimonis per 1.000 hab. ≥15 |
| 2000 | 11,9 |
| 2010 | 8,3 |
| 2019 | 9,8 |
| 2023 | 9,3 |
Hi ha una caiguda estructural respecte a l’inici de segle. El rebot posterior és insuficient. El problema no és conjuntural: la gent simplement no es casa.
El matrimoni implica compromís públic i formal amb la parella, amb la societat i amb el projecte comú. El creixement dels aparellaments amb vincles febles, sempre “a prova”, expressa la dificultat per assumir compromisos forts i duradors.
1.3 Divorcis (Idescat / INE)
| Any | Divorcis per 1.000 habitants |
| 2000 | 1,37 |
| 2010 | 2,49 |
| 2019 | 2,10 |
| 2023 | 1,73 |
El descens recent no indica estabilització familiar. Simplement hi ha menys matrimonis susceptibles de dissoldre’s.
1.4 Naixements i avortaments
(Font: Ministeri de Sanitat – Estadística IVE per CCAA)
| Any | Naixements | Avortaments (IVE) | Avortaments / Naixements |
| 2000 | 63.489 | 13.282 | 20,9% |
| 2010 | 76.003 | 20.351 | 26,8% |
| 2019 | 64.201 | 16.745 | 26,1% |
| 2023 | 53.843 | 20.876 | 38,8% |
| 2024 | 52.000 | 21.761 | 41,8% |
Aquest és el punt crític del diagnòstic.
El 2023 no representa un simple salt estadístic. És un canvi de règim.
Catalunya:
- lidera volum absolut,
- lidera taxa per dona,
- i presenta una ràtio avortaments/naixements pròpia d’una fase avançada de declivi demogràfic.
L’avortament deixa de ser fenomen marginal i esdevé component estructural de la dinàmica demogràfica negativa. Té múltiples causes —econòmiques, culturals, morals— però el seu pes ja no és residual. Incideix directament en la natalitat i reflecteix una mentalitat que prioritza l’individu immediat sobre la projecció futura.
2- De la crisi al col·lapse
La seqüència és clara.
Crisi
- Caiguda de fertilitat.
- Retard i reducció del matrimoni.
- Inestabilitat familiar sostinguda.
Col·lapse funcional
- El sistema familiar deixa de reproduir població.
- L’avortament esdevé estructural.
- El mercat laboral i l’estat del benestar passen a dependre de la importació demogràfica.
Declivi
- El balanç intern és irreversible sense xocs externs.
- La família deixa de ser institució reproductiva i transmissora de capital humà.
- La comunitat es debilita com a subjecte històric.
Això connecta directament amb:
- mals resultats educatius (PISA),
- baixa productivitat,
- pressió sobre habitatge i serveis,
- degradació institucional.
Quan una comunitat deixa de reproduir-se biològicament i culturalment, entra en fase d’esgotament.
3- La qüestió de fons
Si Catalunya no supera aquesta situació, corre el risc de deixar d’existir com a comunitat de memòria, vida i projecte compartit. El problema no és només demogràfic; és generacional i cultural.
Si el nucli del problema és una mentalitat moral —una concepció de la vida i del compromís que s’ha anat consolidant des de les generacions que comencen als anys cinquanta del segle passat fins a les de principis de segle— aleshores el problema és més profund que qualsevol conjuntura política.
En aquest context, episodis de curta volada com els del Procés poden llegir-se com manifestacions col·laterals d’una impotència estructural: la dificultat de constituir-se com a poble amb capacitat de projectar sentit cap al futur. És més fàcil declarar-se independentista (que no vol dir sacrificar-se per aconseguir-la), que transformar la moralitat contrària al futur com a poble que actua en la vida quotidiana.
La crisi familiar no és un símptoma secundari. És el centre del problema.
Menys matrimonis, menys fills, menys estabilitat. La seqüència és estructural. Share on X
Loading ...
