Parlem del famós “escut social”: injust i a més ineficaç

L’escut social del Govern d’Espanya és un paquet de mesures de protecció social aprovades inicialment durant la pandèmia de COVID-19 i prorrogades en diverses ocasions fins al 2026. Consisteix en un conjunt d’ajudes i garanties per a col·lectius vulnerables davant de crisis econòmiques, inflació o desastres naturals.

Es va llançar el 2020, amb pròrrogues posteriors per abordar vulnerabilitat de l’habitatge i inflació. El desembre de 2025 i febrer de 2026, el Govern va aprovar extensions via reials decrets llei, separant mesures com a pensions per facilitar-ne l’aprovació parlamentària. En unir-lo inicialment amb les pensions i tractant-se d’un decret llei en què es vota tot el conjunt i no l’articulat, s’unien xurros amb merines i l’intent va fracassar.

Ara les pensions van, d’una banda, i l’escut social pròpiament dit per l’altra, però això no vol dir que s’estigui tractant d’aquest, perquè barreja situacions socials estructurals vinculades a la pobresa amb grans catàstrofes circumstancials com ara la DANA, els Incendis Forestals i altres conseqüències de catàstrofes naturals.

Mesures Principals

Consisteixen en Protecció de subministraments bàsics: Prohibeix talls de llum, gas, aigua i electricitat per a consumidors vulnerables (definits per renda baixa, família nombrosa, pensionistes o beneficiaris de l’ingrés mínim vital) fins a finals de 2026, juntament amb descomptes en el bo social energètic.

La Suspensió de desnonaments: Pròrroga de la moratòria per a famílies sense alternativa de l’habitatge, amb possibles compensacions a propietaris després de tres mesos.

I el tercer paquet format per ajuts addicionals: Incentius fiscals per a afectats per la DANA i incendis forestals de 2025, entregues a compte a comunitats autònomes (més de 3.000 milions d’euros el 2026) i entitats locals (3.800 milions), i extensions com a abonaments de transport públic, que el més lògic seria tramitar-los a part com el que són: ajudes per a danys catastròfics.

Una qüestió central és si els agents privats han de cobrir els costos derivats de situacions de pobresa i en això el debat hauria de ser de fons. La crisi de l’habitatge causada per la despesa pública insuficient en aquest àmbit, i el problema habitacional de les persones de baixos ingressos, ha de recaure sobre agents privats?

L’estat del benestar es basa en una fiscalitat forta, l’espanyola ho és i ha crescut molt, sobretot en aquella mesura que compta més, la de l’esforç fiscal que relaciona el que es paga amb la renda del ciutadà. És una mesura més representativa de la situació que la relació entre el PIB i allò que es recapta, allò que s’anomena pressió fiscal.

En contrapartida a aquest esforç, l’Estat genera un sistema de benestar i opera una redistribució mitjançant la prestació de serveis i l’aportació de transferències econòmiques; entre d’altres, per pal·liar la situació de pobresa.

L’esforç d’empreses i persones es basa en els impostos que paguen i és l’Estat qui els maneja per, entre altres coses – i aquesta és de les menors en termes quantitatius – ajudar les persones en risc de pobresa.

És una greu anomalia que empreses i sobretot tenidors particulars de pisos hagin d’assumir costos per pal·liar la pobresa i no sigui l’Estat, i que a més això es reguli en forma de decrets llei, sense condicions per debatre’l i justificar-lo.

Aquesta simplificació extrema inflama la polarització perquè no hi ha espai parlamentari per al debat racional, ni temps, tot és urgent quan no ho és perquè són mesures que es prolonguen d’un any a l’altre. El debat s’encén tant que hi ha tertulians que arriben a exigir “l’eutanàsia dels rendistes” (La Sexta. Programa de Ferreras, quatre de febrer).

Però és que a més d’aquest problema de fons, que planteja la responsabilitat de fer efectiva l’ajuda a la pobresa en un marc d’un sistema públic de benestar, que paguem la majoria, hi ha altres aspectes específics que encara qüestionen més l’actual decret llei.

L’Ingrés Mínim Vital (IMV)

Un és estructural, el fracàs del Govern Sánchez a l’aplicació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV). L’Autoritat Fiscal Independent (AIREF) ha constatat que les ajudes només aconsegueixen arribar al 20% de les llars en situació de pobresa, quan podrien cobrir fins al 50%. Això és degut al mal disseny de la mesura i la seva pitjor execució, és a dir, a la ineficàcia del Govern, Congrés i Administració Pública.

L’AIReF ha identificat diverses fallades estructurals persistents a l’Ingrés Mínim Vital (IMV):

Incentiu laboral deficient. El disseny de l’incentiu a l’ocupació utilitza dades fiscals amb desfasament temporal, impedint beneficis immediats i clars, cosa que redueix la probabilitat de treballar i desincentiva l’oferta laboral.

Baixa cobertura per les barreres administratives i complexitat. Manca d’automatització; absència de verificació automàtica de requisits amb dades administratives mensuals, cosa que genera reintegraments per cobraments indeguts i retards en activació davant pobresa sobrevinguda. Metes generals no són quantificables ni mesurables, sense coordinació amb rendes autonòmiques ni programes d’acompanyament individualitzat efectius.

Resultat: fracàs. El nombre de persones beneficiàries de l’IMV se situa al voltant de 2 milions de persones, mentre que la població en risc de pobresa o exclusió supera clarament els 12 milions de persones (al voltant del 25% de la població). Això significa que, de manera aproximada, entre el 15% i el 20% de la població que es troba en risc de pobresa està coberta per l’IMV.

La segona qüestió afecta el pactat amb el PNB i deixa amb una escassa incidència el Decret llei. A Espanya, el 82% dels propietaris d’habitatges en posseeix només un, mentre que el 14% en té exactament dos, cosa que suma un 96% del total de propietaris amb un o dos pisos. Si aquests queden exclosos, la mesura només s’aplicarà al 4% dels propietaris i encara no sense contradiccions, ja que no queda clar que els que tenen entre 3 i 9 habitatges es puguin considerar segons la Llei de l’habitatge grans tenidors.