Hi ha acords que neixen amb una vocació tan efímera que gairebé demanen disculpes abans de ser anunciats. El nou finançament català sembla pertànyer a aquesta respectable tradició mediterrània de dir-ho tot sense dir res, de pactar amb entusiasme allò que se sap perfectament que no s’aprovarà. Un exercici retòric notable, certament, però políticament estèril.
És una pedagogia a la inversa: en lloc d’explicar una injustícia, es fabrica una incomprensió.
El mecanisme és simple i antic: es presenta una proposta amb aroma d’excepcionalitat, es deixa entendre que només beneficiarà Catalunya, i després ens sorprenem quan el conjunt d’Espanya —en la seva immensa majoria— gira l’esquena i ens mira com si fóssim uns privilegiats, no pas com a víctimes d’una restitució pendent. És una pedagogia a la inversa: en lloc d’explicar una injustícia, es fabrica una incomprensió.
Al PSOE això li importa relativament poc. El govern de Pedro Sánchez fa temps que ha reduït l’horitzó polític a una sola estació: continuar governant. Si cal sacrificar el partit, se sacrifica; si cal confondre el país, es confon. Tot plegat recorda aquell tren dels “Germans Marx en l’Oest” en què Groucho arriba a l’estació amb la màquina després d’haver cremat, com a llenya, la fusta de tots els vagons. Arriba la màquina, sí; els passatgers, no.
Aquesta visió, però, no hauria de ser compartida ni per Esquerra Republicana ni per Junts.
La voluntat pactista d’Esquerra —convertida sovint en una crossa del socialisme— hauria de tenir un límit clar: el servei a Catalunya. I Junts, que manté una retòrica independentista cada cop més diluïda, hauria d’aprofitar aquests debats per formular reivindicacions entenedores per a tercers, que són, al capdavall, els qui miren.
Si l’ordinalitat pretén corregir desequilibris, aquests no són patrimoni exclusiu nostre.
Perquè hi ha una evidència: que no és assumible, la del principi d’ordinalitat clandestí que la ministra Montero jura els dilluns i desmenteix els dimecres i només s’aplicarà a Catalunya perquè el càlcul només s’ha fet d’aquesta manera. Si l’ordinalitat pretén corregir desequilibris, aquests no són patrimoni exclusiu nostre. També n’hi ha a Madrid, i a altres comunitats. Un sistema general no pot viure d’excepcions particulars sense convertir-se en una ficció comptable.
La manca de formalització normativa del principi facilita al govern central presentar xifres lluents, notablement superiors a les actuals, però això no és cap solució si no s’integra en el sistema, si no és transparent i si no respon a un criteri de justícia compartida. No podem substituir una injustícia confusa per una altra d’igualment opaca, encara que aquesta vegada ens beneficiï a nosaltres.
Sembla com si en realitat més que cercar solucions racionals i justes es jugui a encendre passions
Així no s’avança; i el que és més evident, així no es pot aprovar al Congrés- la culpa serà dels altres- i si s’arribés a provar duraria ben poc. Però això tampoc els hi sap greu als autors d’un altre potencial gran conflicte perquè així PSOE, ERC i Junts ja tindrien llenya per alimentar el foc dels greuges. Sembla com si en realitat més que cercar solucions racionals i justes es jugui a encendre passions, un camí èticament impresentable i històricament nefast per Catalunya.
Hi ha, a més, renúncies significatives. No és menor que Junts hagi abandonat la sortida del sistema general de finançament, una reivindicació bàsica per mantenir una veritable especificitat catalana. Tampoc no ho és que ni Esquerra ni Junts hagin posat damunt la taula la compensació pel retard d’una dècada en l’aplicació del nou model. Aquesta dècada perduda ha costat molts ingressos, i seria raonable reclamar-los per habitant, no per cens actual inflat per una immigració massiva que el sistema, curiosament, ignora.
La immigració, en efecte, sobrecarrega Catalunya com cap altra comunitat: més població arribada i rendes més baixes impliquen costos socials creixents que el pressupost ha d’assumir. Però aquest factor decisiu continua absent de l’estratègia dels qui diuen defensar els interessos del país. Una altra prova d’una immaduresa política persistent.
Mentrestant, el Partit Nacionalista Basc practica una política menys retòrica i més eficient: encaixa, pacta i redueix l’Estat a la mínima expressió al País Basc. Traspàs rere traspàs, fins a situar-se a les portes de gestionar el règim econòmic de la Seguretat Social. Allò que semblava impossible fa quatre dies, ara té data al calendari.
I nosaltres? Demanem que el finançament tingui en compte el cost més gran de la vida, com recorda Carles Puigdemont des de Waterloo. No és una demanda absurda, però tampoc pot convertir-se en l’eix d’un sistema general. Josep Pla diria, potser, que tot plegat fa l’efecte d’una conversa llarga al cafè: molta fressa però ni cinc de calaix. I el compte, com sempre, la paga el país.
Una dècada perduda de finançament també s’hauria de compensar. #JustíciaFiscal #Finançament Share on X
