L’anunci no va ser menor ni l’escenari innocent. A la cloenda de l’Spain Investors Day, davant de grans fons internacionals i executius de multinacionals, el president del Govern, Pedro Sánchez, va presentar a so de bombo i platerets la creació d’un fons sobirà batejat com España Crece. Una dotació pública inicial de 10.500 milions d’euros, amb l’ambició declarada de mobilitzar fins a 120.000 milions en inversió total, orientada —segons el relat oficial— a sectors estratègics i d’alt valor afegit.
La xifra impressiona. El nom suggereix optimisme. Però el context revela una altra cosa molt diferent: un exercici d’enginyeria política destinat a dissimular un dels grans fracassos econòmics de l’Espanya recent.
Un fons sobirà nascut d’un incompliment
La dotació inicial d’España Crece no sorgeix de recursos nous ni d’un esforç pressupostari addicional. Procedeix directament dels fons europeus Next Generation que Espanya no aconseguirà executar abans del termini límit del 2026. En altres paraules: diners ja assignats, ja compromesos amb Brussel·les, però no gastats d’acord amb els objectius, calendaris i reformes estructurals pactades.
Convé recordar que, paral·lelament, el Govern va renunciar de manera explícita a la part creditícia d’aquests fons —préstecs en condicions extraordinàriament favorables— per un import equivalent. Es va tirar la pilota cap endavant. I ara, amb l’embolcall d’un fons sobirà, s’intenta legitimar allò que en essència és una incapacitat de gestió: no haver sabut transformar una oportunitat històrica en la modernització real de l’economia.
Que la Comissió Europea avali aquesta mutació dels fons diu molt sobre la seva pròpia crisi interna de credibilitat i coherència. El canvi implica, de facto, una flexibilització substancial dels compromisos inicials, cosa que permet a l’Executiu espanyol saltar-se l’esperit i la lletra de l’acord original.
Una oportunitat perduda de dimensió històrica
La comparació no és retòrica. En termes de volum actualitzat, les transferències a fons perdut del programa Next Generation superen l’esforç financer que va rebre Alemanya amb el Pla Marshall després de la Segona Guerra Mundial. Aquell pla va ser el catalitzador de la gran transformació alemanya: productivitat, indústria, innovació, cohesió social.
A Espanya, els fons europeus han tingut un efecte molt diferent. Han contribuït a sostenir el creixement del PIB a curt termini i han permès al Govern gastar sense pressuposts generals aprovats. Però el problema estructural de fons no s’ha alterat: la baixa productivitat crònica de l’economia espanyola, estancada des de fa més de dues dècades.
Ni l’estructura sectorial ha canviat significativament, ni el pes de la indústria avançada ha crescut, ni el diferencial de productivitat respecte a la zona de l’euro s’ha reduït. El coll d’ampolla segueix exactament on era.
Més poder a la Moncloa, menys control democràtic
El disseny del fons sobirà introdueix un element addicional de preocupació. España Crece no es limitarà a concedir ajuts o facilitar crèdits. Tindrà capacitat per prendre participacions empresarials, adquirir companyies i orientar decisions estratègiques amb una llibertat molt superior a la que avui té l’Estat.
Tot això sota una governança depenent directament de la Moncloa. A la pràctica, una part substancial dels recursos europeus —finançats pels contribuents de tots els Estats membres— quedarà sota el control discrecional d’un president que fa temps que opera sense un control parlamentari efectiu.
Aquest intervencionisme ampliat no és neutre: altera les regles del joc empresarial, introdueix incentius polítics a l’assignació de capital i desplaça el risc des del sector privat cap al contribuent.
L’altra frase clau: “necessitem més gent”
L’anunci del fons va eclipsar una segona afirmació que va passar gairebé desapercebuda, però que és igualment reveladora. El president va reiterar la seva aposta per mantenir obertes les portes a una immigració massiva. “El país necessita més gent”, va afirmar.
La política no és nova i els seus efectes cada vegada són més visibles. L’arribada continuada de grans fluxos migratoris exerceix una pressió intensa sobre el mercat de l’habitatge i sobre uns serveis públics ja tensionats: sanitat, educació, dependència, serveis socials o transport ferroviari de rodalies.
Però hi ha un efecte menys debatut i potser més decisiu: aquesta estratègia reforça un model econòmic basat en sectors de baixa productivitat i salaris baixos. Alimenta el creixement extensiu -més mà d’obra- en lloc de l’intensiu -més capital, tecnologia i eficiència-. I contribueix a la depressió salarial en un context en què el salari mínim interprofessional ja frega perillosament els salaris més freqüents, reduint incentius a la qualificació i a l’ascens professional.
Inflació, impostos i deteriorament social
Si a tot això s’hi afegeix una inflació persistent —al voltant del 2,9% general i prop del 3% en aliments el 2025, acumulant-se a la dels anys previs— el resultat és un deteriorament clar de les condicions de vida d’una part creixent de la població.
El diagnòstic és conegut, però no menys greu:
A) increment sostingut de l’esforç fiscal i de la falca impositiva;
B) preu inassumible de l’habitatge;
C) pèrdua de poder adquisitiu per inflació acumulada;
D) pressió creixent sobre serveis públics deficitaris.
España Crece no és l’inici d’una nova etapa. És l’epíleg d’una oportunitat perduda. Un intent de diluir en el temps, i en un nou artefacte financer, el fracàs d’haver desaprofitat el programa de transferències més gran de la història europea. El relat promet transformació. La realitat, de moment, només confirma estancament amb millor maquillatge.
Més poder econòmic a la Moncloa i menys control parlamentari: el veritable significat del nou fons sobirà. #EspañaCrece Share on X
