Amb una elevada participació, el 77,6%, que a Tarragona va batre el seu rècord històric, el vot moderat de cada camp ha acabat imposant-se. La línia de Junqueras, clarament contraposada a la de Waterloo, ha guanyat nítidament en el camp de l’independentisme doblant el vot dels seguidors de Puigdemont, mentre que en l’àmbit no independentista el projecte de diàleg, si bé que indeterminat, dels socialistes ha arraconat els partidaris de la via del 155, que han vist la seva representació parlamentària reduïda a la mínima expressió. Cs, que ha millorat sensiblement els resultats en el conjunt d’Espanya, ha vist congelada la llista liderada per Arrimadas malgrat que venia d’encapçalar a escala catalana la primera formació política. El vistós efecte “Cayetana” gairebé no ha servit ni per salvar els mobles donat que el PP ha aconseguit únicament el seu escó a tot Catalunya, igual que Vox amb menys vots. El 155 ha assolit 8 diputats. La xifra ho resumeix tot. Aquest mal negoci a Catalunya tampoc ha vingut compensat per la generació d’un gran atractiu electoral al conjunt espanyol. La duresa de plantejament no els ha servit de gaire.
ERC guanya amb vots al conjunt de Catalunya, a les 3 circumscripcions més petites, a Tarragona per primera vegada. I també guanya a la ciutat de Barcelona, on Ada Colau ho tindrà francament difícil per repetir, donat que ha quedat postergada com a segona força. De fet, ERC fa el paper que CiU venia fent fins el 2011. Aquest és el gran canvi que ha propiciat el procés i que poc té a veure amb l’obtenció de la independència en un horitzó políticament tangible.
El vots independentistes han assolit la important xifra d’1,5 milions, però aquesta magnitud representa tan sols el 40% dels votants i es deu sobretot al milió assolit per ERC i la seva moderació. Només a la circumscripció de Girona l’independentisme supera per uns pocs punts el 50%. L’aposta de Puigdemont ha rebut un fort cop que pot condicionar la seva situació a les municipals i europees. Si els alcaldes convergents, que a dia d’avui són la gran força territorial, es veuen en bona mesura desmuntats dels seus ajuntaments, i Puigdemont no assoleix l’escó a Europa, aquesta operació política haurà tocat la seva fi i tindrà com a resultat l’esfondrament del que havia estat el gran espai de CiU. L’altre grup que ha rebut una forta patacada ha estat els Comuns, i aquest desinflament té un impacte tangible sobre l’alacaiguda presència de Podemos al Congrés dels Diputats, també molt marcada per la desaparició de la coalició a València i Galícia.
El resultat final genera una atracció entre ERC i el PSC, un pacte entre els dos adoptat de manera progressiva els permetria sens dubte gaudir d’unes quotes de poder extraordinàries, perquè previsiblement governarien a l’Ajuntament, a la Diputació de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya. La seva hegemonia des de l’esquerra seria gran. La qüestió és si aquesta dinàmica de poder és suficient com perquè ERC s’acabi de desmarcar de l’horitzó independentista a mig termini. No li serà fàcil perquè cal subratllar que Puigdemont continua mantenint casi intocats mig milió de fidels que el seguiran votant, de moment, passi el que passi.
