Una de les funcions essencials de qualsevol administració pública és reduir el sofriment evitable de les persones. No totes les causes del dolor social són atribuïbles al poder públic, però sí que ho és —plenament— no actuar quan es pot, o pitjor encara, actuar d’una manera que l’agreuja. A Barcelona, avui, aquesta frontera fa temps que s’ha traspassat.
La inhumanitat no sempre adopta formes espectaculars. Sovint és administrativa, burocràtica, aparentment tècnica. Però no per això és menys cruel.
El caos reiterat de Rodalies n’és un exemple paradigmàtic. Unes vies a l’entrada de Barcelona, instal·lades fa només cinc anys com a part d’un procés de modernització imprescindible, han de ser substituïdes per defectes d’instal·lació i un desgast prematur inexplicable. El resultat és conegut: durant dies, les persones que viatgen des del Maresme no arriben a Barcelona, han de baixar a Badalona i completar el trajecte en metro.
Mitja hora més d’anada, mitja hora més de tornada. Una hora diària de vida perduda, multiplicada per milers de persones. A això cal afegir-hi els costos econòmics, l’estrès, la desorganització familiar i laboral. I, com sempre, ningú no n’assumeix la responsabilitat. No hi ha depuració de responsabilitats perquè el sistema ha normalitzat la irresponsabilitat.
Aquest és el context general en què s’inscriu una segona realitat encara més greu: la gestió municipal del sofriment extrem.
És especialment decebedor que aquesta deshumanització provingui d’un Ajuntament que, per definició, hauria de ser l’administració més propera al ciutadà. El govern municipal encapçalat per Jaume Collboni falla justament allà on no hauria de fallar mai.
Dos col·lectius pateixen de manera directa aquesta incapacitat: les persones sense llar i els petits comerços afectats per grans obres públiques.
Morir al carrer, en silenci
Comencem pels primers. El nombre de persones que dormen al carrer a Barcelona s’ha incrementat de manera alarmant. Les dades parlen d’un augment del 43% respecte del 2023, tot i que ni tan sols aquestes xifres són del tot fiables. Fa poques setmanes, una comissió d’experts reconeixia que no es coneix amb exactitud quanta gent viu al carrer. La precarietat comença, també, per la manca de dades.
Però hi ha una dada que no admet discussió: les morts. Segons entitats que treballen directament amb persones sense llar, cinc persones han mort a Barcelona en les darreres cinc setmanes. Una per setmana. Cinc vides extingides enmig del fred, la intempèrie i la indiferència.
El més colpidor no és només la tragèdia, sinó la seva normalització. La reacció mediàtica és mínima. L’exigència ciutadana, feble. I la resposta institucional, insuficient. L’Ajuntament afirma que destina molts recursos a aquesta problemàtica. Però la realitat és que una part molt important d’aquests recursos es consumeix en estructura administrativa, no en solucions efectives.
S’ha creat una mena de gestió burocràtica de la pobresa extrema, un sistema que administra el problema sense reduir-lo. Una pobresa convertida en expedient, en procediment, en professió. Mentrestant, el nombre de persones afectades no disminueix i, en situacions extremes com les actuals baixes temperatures, les morts s’acumulen.
Cal dir-ho clar: això no es resol amb pedaços, ni amb dispositius d’emergència improvisats. Cal una altra política, a escala de ciutat i a escala de país. I aquí la responsabilitat no és només municipal.
L’actuació cruel a Badalona, desallotjant persones que vivien en condicions il·legals, però sense alternativa real, no va anar acompanyada d’una resposta compensatòria suficient per part de la Generalitat. Hi ha hagut gestos, sí, però no una mobilització plena de recursos i capacitats.
I aquí convé recordar una veritat elemental: la condició de persona no depèn de cap títol jurídic. Ni de la legalitat administrativa, ni de la ciutadania, ni de cap paper. És inherent al fet d’existir. I aquesta evidència moral sembla haver desaparegut del radar institucional.
Tancar la botiga: quan l’obra pública destrueix el teixit comercial
La segona tragèdia és menys visible, però també devastadora: la dels comerços condemnats a tancar a causa de grans obres urbanes mal gestionades.
És el cas del tram final del carrer Urgell i, especialment, del carrer Muntaner, afectats per les obres de la línia de metro L8. Obres llargues, invasives, que eliminen la visibilitat i l’accessibilitat dels negocis. El seu principal actiu —la ubicació— queda anul·lat. I quan això passa, la sentència és gairebé automàtica: tancament.
Aquí no estem davant d’una fatalitat inevitable, sinó d’un supòsit clar de responsabilitat pública. Jurídicament, es produeix una situació de lucre cessant: guanys que el comerciant deixa d’obtenir com a conseqüència directa d’una actuació que no depèn d’ell. També hi ha dany emergent: pèrdues directes, costos fixos que continuen mentre els ingressos desapareixen.
Sigui quina sigui la figura jurídica aplicable, una cosa és evident: l’Ajuntament és el causant del perjudici i, per tant, té l’obligació de compensar-lo. No és una concessió graciosa, és un deure jurídic, moral i polític.
No fer-ho significa acceptar que l’obra pública pot destruir impunement el teixit comercial de proximitat. I això és letal per a la ciutat.
Una ciutat sense persones al centre
El problema de fons és més profund. No és només una qüestió de mala gestió. És una manca de mirada humana. Barcelona pot gastar milions en esdeveniments, festes i projectes d’imatge mentre ignora necessitats bàsiques: persones que moren al carrer i botigues que tanquen perquè han estat fetes invisibles.
Això no és tenir la ciutat al cap. És no tenir-la al cor. I això és encara més greu.
El problema de les persones sense llar és el grau més extrem d’un problema estructural molt més ampli: la crisi de l’habitatge. Sabem que no es resoldrà ràpidament. Però precisament per això, mentre no arriba una solució estructural, cal actuar sobre els casos més greus, els més inajornables.
No parlem de milions de persones. Parlem d’uns pocs milers. Donar-los una sortida digna és perfectament possible. El que falta no són recursos. El que falta és voluntat política orientada a les persones.
S’ha creat una mena de gestió burocràtica de la pobresa extrema, un sistema que administra el problema sense reduir-lo. Una pobresa convertida en expedient, en procediment, en professió. Share on X
Loading ...
