La política internacional no acostuma a premiar la claredat, i encara menys quan aquesta adopta la forma abrupta de la força. Per això han sorprès —i han provocat rebuig— les declaracions inequívoques de Donald Trump sobre Veneçuela després de l’arrest manu militari de Nicolás Maduro i de la seva esposa.
Sense ambigüitats, Trump ha fixat tres prioritats: una preferència explícita per Delcy Rodríguez, la caiguda controlada de la figura internacionalment més visible de l’oposició —Premi Nobel de la Pau inclòs— Corina Machado i, sobretot, l’obertura total del negoci petrolier a canvi d’una inversió abundant.
Si s’evita un excés d’ideologia —en el sentit pejoratiu del terme—, la lectura d’aquest moviment guanya profunditat. Marx i bona part de la tradició marxista van definir la ideologia com a “falsa consciència”: una visió distorsionada de la realitat que fa creure als individus que actuen lliurement quan, en realitat, reprodueixen relacions de dominació.
Louis Althusser hi afegiria que la ideologia no és només un error mental, sinó que té una existència material: es transmet a través dels aparells ideològics de l’Estat —l’escola, la família, l’Església, els mitjans— i “interpel·la” els individus perquè acceptin l’ordre establert gairebé de manera automàtica. Slavoj Žižek faria encara un pas més: la ideologia no ens impedeix veure la realitat; la construeix.
Aplicada a Veneçuela, aquesta clau és decisiva. La realitat nua és que María Corina Machado és la líder formal de l’oposició, però amb una incidència limitada sobre les grans masses del país. Davant seu hi ha un exèrcit descomunal —amb més generals que el dels Estats Units— profundament lligat a l’aparell de l’Estat, travessat per la corrupció i fortament ideologitzat. És, probablement, la pitjor combinació possible per a una ruptura clàssica. No és estrany, doncs, que els serveis d’intel·ligència nord-americans hagin optat per un altre camí: assegurar la transformació a partir del mateix règim.
Aquest plantejament remet inevitablement a la Transició espanyola.
A Espanya no va ser l’oposició qui va conquerir l’Estat, sinó una part de les forces polítiques del règim franquista les que van emprendre un camí que acabaria sent inexorable cap a la democràcia i el constitucionalisme. Les diferències i les equivalències són prou evidents. Hi havia una autoritat reconeguda com a superior que, amb la complicitat de figures clau, assenyalava la direcció del canvi. En un cas, Juan Carlos I, dotat de legitimitat franquista; en l’altre, Trump, dotat de la legitimitat de la força.
Aquí entren en joc dos factors determinants: les figures que actuen des de dins del règim i l’actitud dels lideratges de l’oposició. En aquest esquema, Delcy Rodríguez, podria esdevenir una mena de Suárez veneçolà: l’artífex directe del procés, i capaç de guanyar unes primeres eleccions democràtiques, si abans s’han creat les condicions polítiques adequades. El seu germà, el president del Congrés chavista seria el Torcuato Fernández-Miranda veneçolà, és a dir, el que fa possible des de les Corts la transformació legal del Règim.
En paral·lel María Corina Machado, podria representar un híbrid complex entre Felipe González —el primer entre els opositors amb vocació de govern— i Santiago Carrillo, la força més dura contra el franquisme i, alhora, la més temuda i perseguida pel règim. Tot això exigiria assumir una lògica molt precisa: anar “de la llei a la llei”. És a dir, que el Parlament chavista legislés l’obertura de la transició i acceptés una dissolució pactada que permetés unes eleccions constituents capaces d’obrir el camí cap a una nova constitució homologable.
És aquesta la via veneçolana?
Encara és aviat per saber-ho. El risc que tot plegat acabi sent només una autopista cap al petroli per a les empreses nord-americanes és real. Per evitar-ho, la “prova del cotó” és concreta i immediata, amb independència que les eleccions s’endarrereixin un o dos anys: amnistia total per a tots els presos polítics i llibertat real d’expressió, associació i manifestació.
Si aquestes mesures es materialitzen a curt termini, el camí cap a la democràcia serà difícilment reversible, perquè serà autèntic. Si, en canvi, l’amnistia i els drets fonamentals no esdevenen efectius, Trump no haurà obert una transició, sinó que haurà fabricat una dictadura a mida dels seus interessos. I aleshores, no només Veneçuela, sinó l’equilibri polític global, entrarà en una fase radicalment diferent, marcada per contradiccions enormes a Europa i a la mateixa Unió Europea, amb un nivell de confusió i soroll monumental. I de risc… Molt de risc.
Veneçuela no viu una revolució, sinó un possible intent de transició des del règim. I això ho canvia tot. #Veneçuela #Transició Share on X
Loading ...
