Aquest mes de desembre s’ha complert el quaranta aniversari d’un text que, sense exagerar, pot considerar-se un dels documents més rellevants produïts per l’Església a Catalunya en l’època contemporània. El seu origen és eclesial, certament, però el seu abast desborda amb escreix els límits estrictes de la institució. Em refereixo a Arrels cristianes de Catalunya, un text que, mig segle després, continua interpel·lant tant la comunitat de fe com el conjunt de la societat catalana.
El silenci amb què l’Església actual ha rebut aquesta commemoració no deixa de ser eloqüent. Sobretot perquè no és gens habitual que l’episcopat català hagi produït un document amb una ambició tan clara d’articular el moment històric concret amb la veritat evangèlica, sense subterfugis ni reduccionismes. I encara menys habitual és que ho fes amb un nivell cultural i intel·lectual que, més enllà de qualsevol consideració religiosa, se situa molt per sobre de la mitjana dels textos episcopals produïts abans i després.
Només per aquestes dues raons —ambició intel·lectual i voluntat d’incidència pública—, el quarantè aniversari d’Arrels cristianes de Catalunya hauria merescut una commemoració més clara, més compartida, més “nostrada”. Encara hi som a temps, certament. Potser amb una certa sensació de pilota passada, però sempre és millor això que no pas el no-res.
De fet, l’únic record explícit ha estat l’article publicat aquest diumenge, 28 de desembre, a La Vanguardia, fruit del treball conjunt d’un grup de persones provinents de diverses experiències vitals i intel·lectuals dins la fe cristiana: Rosa Maria Alzina, Albert Batlle, Gemma Carbonell, Eugeni Gay, David Jou, Margarita Mauri, Anna Pagès, Montserrat Sarrallonga, Francesc Torralba i qui signa aquestes línies. La diversitat d’enfocaments i la regularitat amb què aquest grup publica des de fa anys són una demostració palpable que la fe, quan se situa en el que és essencial, és capaç de generar convergències poderoses més enllà de les inevitables diferències accidentals.
L’article no només no desmereix el document episcopal de fa quaranta anys, sinó que en proposa una exegesi actualitzada, rica en continguts i oberta a múltiples potencialitats en el context present. Si aquest exercici serveix tant a la comunitat catalana en el seu conjunt —perquè el text té una clara dimensió cívica— com a la comunitat de fe, ens podem donar per satisfets. En tot cas, és un text amb molt recorregut per explorar.
Aquest recordatori, però, contrasta de manera notable amb les darreres aparicions als mitjans d’un bisbe català, pràcticament monopolitzades per l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas. El relat que construeix és, en molts aspectes, anys llum distant del tipus d’aportació episcopal que representava el document de 1985.
No es tracta de reclamar que cada intervenció d’un bisbe tingui caràcter ex cathedra. Però sí que es pot esperar, legítimament, que respecti alguns principis elementals vistos des del carrer, és a dir, des de la mirada de tots aquells que no compartim ni l’ofici eclesiàstic ni la responsabilitat institucional, i que esperem del ministeri episcopal un servei, no un soroll afegit.
Planellas, ja va protagonitzar un fet poc habitual entre bisbes: contradir públicament un altre bisbe del mateix país. En l’argot popular, els bombers no es trepitgen mai la mànega els uns als altres, perquè quan això passa, qui surt guanyant és l’incendi. A l’Església, aquesta norma no escrita ha funcionat gairebé sempre. Fins ara.
La seva crítica a Luis Argüello, arran de la crida d’aquest a considerar sortides democràtiques a la situació política espanyola —moció de censura, qüestió de confiança o eleccions—, va evidenciar una confusió recurrent entre política i partidisme. Una confusió que revela, en no pocs sectors del clergat, una formació escassa en doctrina social de l’Església.
Parlar de política no només és legítim per a un cristià; és necessari. Ho han reiterat, amb matisos mínims, els darrers papes: la política és una de les formes més altes de la caritat cristiana. El que un bisbe no pot fer és parlar en clau de partit. I això, en aquest cas, no va succeir. Planellas confon política amb partidisme i recorda allò que es diu que Franco recomanava als seus ministres que no es fiquessin en política.
Lluny de rectificar, l’arquebisbe de Tarragona ha continuat aprofundint en una línia de protagonisme mediàtic que l’ha portat a insistir públicament en qüestions doctrinals sensibles, com el diaconat femení, malgrat que el magisteri recent ha deixat clar que no és una qüestió oberta en l’actualitat. Insistir-hi als mitjans no és prudència; és generar divisió en un moment que demana exactament el contrari.
El contrast esdevé encara més punyent quan es posa sobre la taula un altre tema recurrent: els abusos sexuals a menors.
Precisament aquest mes de març vaig publicar un llibre dedicat a analitzar aquesta realitat amb dades i perspectiva històrica. La Pederastia en la Iglesia y la Sociedad. El Chivo expiatorio. Les conclusions són clares: l’Església és una de les institucions que millor ha afrontat aquest problema del que va de segle, i el seu pes actual dins el conjunt del delicte és marginal.
El veritable escàndol, socialment silenciat, és el 99,8% de víctimes que queden fora del focus mediàtic i de les polítiques públiques. L’evidència dels fets és avui contracultural, perquè la ideologia distorsiona la realitat fins que s’adapta als seus pressupòsits, però el millor servei que podem fer a una civilització declinant com la nostra, és indagar sempre la realitat de les coses.
I aquest és un dels casos més espectaculars de manipulació per a desviar el focus del que succeeix en realitat amb la complicitat dels poders públics, com ara mateix demostra el govern de la Generalitat, com abans o va fer ERC al capdavant en relació amb els escàndols de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència.
Aquí hi hauria un camp immens per a una denúncia profètica real. Però això no genera titulars fàcils.
I potser aquest és, al capdavall, el problema.
La política no és el problema de l’Església; el problema és confondre-la amb partidisme. Share on X
