Si alguna cosa va mostrar el debat a la televisió pública catalana dels caps de llista de Barcelona, que corresponen als lideratges catalans, va ser el baix nivell. Potser amb l’excepció de la representant socialista, Meritxell Batet. La resta van manifestar un nivell penós de coneixement dels temes i de la forma d’expressar-se. La qual cosa demostra que no estem davant de bons polítics dotats de capacitats evidents. Però el pitjor de tot junt amb les deficiències dels personatges, va ser la incapacitat per abordar temes de l’agenda catalana. Uns perquè volant en la nau de la independència trobaven les solucions remetent a un futur perfecte i indeterminat, quan existís la república catalana. Per fer aquesta mena de discurs no cal cap mena d’estudi ni de projecte de país, només cal fe, un producte que hauria d’intervenir molt poc en la política de les coses concretes.
Per l’altra banda els representants de la perspectiva espanyola aborden els temes amb una generalització que és inacceptable per aquest tipus de debat. Les tres dones que expressaven aquestes posicions polítiques, Meritxell Batet, Cayetana Álvarez de Toledo i Inés Arrimadas, van estar utilitzant els mateixos plantejaments que els seus líders estatals en els debats respectius. Però això no dona resposta als problemes concrets de Catalunya.
Un exemple il·lustra amb temes ben específics la qüestió. Per la banda de l’independentisme, tot eren ofertes per a un futur indeterminat d’aplicar la justícia social en el sistema impositiu, fer pagar molt més als que més tenen i erradicar les desigualtats creixents en les que vivim. Per la seva banda les representats del PSC, PP i Cs ens van aplicar la fórmula espanyola que cada partit apunta des de les iniciatives adoptades pel govern Sánchez, a la rebaixa d’impostos, però el fet evident que ningú va abordar és que tot això no té traducció a Catalunya, que té en el seu tram autonòmic d’IRPF l’aplicació més desequilibrada de tot Espanya. Perquè a Catalunya és el lloc on les rendes inferiors tributen més mentre que les rendes altres es mantenen en el perfil comú del conjunt de l’estat.
No es poden predicar grans declaracions de principis, com feia Rufián, i mantenir alhora un sistema fiscal com el català. I per la banda dels partits d’escala espanyola, no es pot deixar passar aquesta gran contradicció sense apuntar-la. Quan fan això vol dir o que bé desconeixen la realitat catalana malgrat presentar-se per voler-la representar, o bé que els importa molt poc.
La veritat és que al marge de la progressiva pèrdua de qualitat dels candidats al Congrés, amb el pas dels anys també s’ha produït un altre lliscament desafortunat com és que des de Catalunya no hi hagin grans plantejaments específics de defensa dels nostres interessos d’abordatge de solucions per a les nostres necessitats a escala estatal. Ens movem entre allò de la república inexistent i la solució homogènia per a tot Espanya.
