Durant la pandèmia es posà de moda als països anglosaxons parlar d’una recuperació econòmica en forma de K.
Aquesta lletra de l’alfabet evocava un eix de les abscisses (el temps) que es bifurcava en dues cues:
Una primera que empenyia amb força cap amunt en l’eix d’ordenades (el de la renda), i representava els treballadors “guanyadors” de la situació de llavors: nòmades digitals, professionals de coll blanc que podien seguir fent el seu treball des de casa, o des de la seva residència secundària a la platja o muntanya.
La segona cua queia cap avall, envers la reducció de la renda, i corresponia als “treballadors perdedors”, aquells que s’havien quedat sense feina o veien les seves possibilitats severament reduïdes.
Des de llavors, el gràfic de l’economia en forma de K representa la creixent dualitat de l’economia nord-americana, tot i que també, en grau més baix, de l’europea.
D’una banda, els ingressos de cada cop més treballadors que ocupen posicions baixes i mitjanes s’equilibren pel seu mínim: ho hem explicat àmpliament en el cas del salari mínim espanyol i la compressió salarial.
D’altra banda, els treballadors, i més generalment, llars que disposaven d’ingressos elevats se segueixen beneficiant de la productivitat superior del seu capital, ja sigui provinent de rendes immobiliàries, beneficis empresarials o inversions borsàries i els seus productes derivats de renda variable. A més, segons el grup gestor de fons Apollo, el flux de cash generat pels rendiments de la renda fixa es troba en nivells de rècord de les darreres dècades. Es tracta en tots els casos de major riquesa cada cop més concentrada en un grup que es va progressivament reduint en nombre.
Cal també afegir que s’obre una nova bretxa entre els que fins ara entraven en el grup dels guanyadors. I es tracta d’una diferència generacional: als Estats Units, a causa de l’auge de la intel·ligència artificial, els joves graduats estan fent front a dificultats cada cop més importants per a trobar una primera feina estable i ben remunerada.
Així doncs, la cua ascendent de la K es va aprimant amb el temps. En canvi, la seva pendent cap amunt és cada cop més pronunciada: la despesa total del 10% de la població més rica dels Estats Units ha passat de representar el 36% de la despesa total el 1989 a gairebé el 50%, segons l’agència de qualificació econòmica Moody’s.
El tipus de despesa de les llars amb més ingressos està canviant: els béns de luxe van perdent terreny davant les “experiències”, des d’hotels de cinc estrelles, fins a vols en primera classe o entrades VIP a espectacles culturals i esportius. De fet, el president de la companyia aèria Delta Air Lines afirmà fa poc que “la major part del nostre creixement, si no tot, vindrà dels segments prèmium”.
Al mateix temps, les classes populars consumeixen menys, tal com han demostrat de forma colpidora les estadístiques de freqüentació a la cadena McDonald’s (parlem dels Estats Units, ja que a Europa el perfil de client d’aquests establiments és més benestant). Això és en bona part degut al cost desproporcionalment elevat de la inflació des de la pandèmia per a tots aquells que no disposen de beneficis vinculats al capital monetari, sinó només de sous.
La distància creixent entre les dues cues de la lletra K, combinada amb l’aprimament dels guanyadors i l’augment dels perdedors, amaga necessàriament la contracció de la classe mitjana. La lletra K, en definitiva, expressa l’increment de les desigualtats a Occident i és una forma gràfica alternativa a la famosa “trompa d’elefant” de Branko Milanovic.
La riquesa es genera cada cop més ràpidament però en el si d'un grup cada vegada més reduït, i que no beneficia les altres classes socials. Share on X
