Una pregunta senzilla, que mereix un signe d’interrogació merescut. La resposta? La reina Letícia, definitivament, no.
Això no hauria de sorprendre ningú que hagi llegit una mica d’Antonio Gramsci, aquell pensador italià empresonat pel feixisme que va desgranar amb una lucidesa incòmoda (especialment per als qui prefereixen els contes de fades institucionals) que la cultura és la primera línia de batalla del poder polític. Segons ell, primer s’assoleix l’hegemonia cultural, i després, com qui no vol la cosa, es governa. I la veritat és que, observant Espanya, costa molt discutir-li la tesi.
Per això resulta tan pintoresc quan algú afirma que “la cultura és neutral”. Neutral? Neutral com una entrevista pactada a TVE. La cultura sempre tria bàndol.
És diferent promoure uns autors o uns altres, organitzar uns premis i no uns altres, subvencionar aquests espectacles i obviar aquells. I, en això, l’esquerra espanyola és una màquina ben greixada. Només cal mirar com el Ministeri de Cultura orienta les projeccions exteriors, o recordar l’etapa de Borja-Villel en el Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) on l’afany d’actualització ideològica rivalitzava amb qualsevol editorial progressista.
Es diu, i es repeteix, i s’insisteix, que la monarquia és políticament neutral i que evita gestos que puguin decantar-se per una opció o una altra. És la teoria. La pràctica, però, té més matisos que un discurs de Cap d’Any.
Un exemple aparentment banal però revelador:
El discurs nadalenc de la Casa Reial per TV o les seves felicitacions de Nadal, que poden servir per a qualsevol mena de festa, perquè res fa pensar en la festa que commemora el naixement de Jesús, políticament incorrecte. D’uns anys ençà, qualsevol observador mínimament atent haurà advertit com el pessebre que apareixia en el discurs de Nadal, que abans tenia un lloc preferent, ha anat reculant discretament. Finalment, gairebé ha desaparegut, substituït per una estètica més secular, més “inclusiva”, més “moderna”. No estem parlant d’un drama teològic, sinó d’un indicador cultural, que és, precisament, el terreny on Gramsci ens avisava que tot comença.
Però el signe més clar es troba en els Premis Princesa d’Astúries, que —vist en conjunt— mostren un biaix notable cap a autors i corrents de sensibilitat progressista o un buit notable de pensador i escriptors alineats amb la concepció tradicional, conservadora, comunitària o cristiana. Aquest fenomen encara es fa més evident quan observem un cas recent i força il·lustratiu: la presència entusiasta de la reina Letícia en un homenatge a Alejandro Amenábar.
Parlem d’Amenábar, sí, el director que ha esdevingut referència cultural per a l’esquerra espanyola gràcies a obres com “Ágora”, on la figura d’Hipàtia es converteix en un artefacte polític contra l’Església, o “Mar adentro”, que defensava amb gran capacitat motivadora l’eutanàsia.
Ell i Pedro Almodóvar, icona LGTBI i referent d’una sensibilitat artística consistent en incomodar tot allò que faci olor de tradició, són els dos signes de la cultura de la progressia. Entre tots dos han construït un univers estètic que avala, en bona part, el projecte cultural progressista espanyol. Res a dir-hi: són bons, tenen talent i ho defensen amb convicció. El sorprenent és la presència de la reina Letícia en esdeveniments d’aquest perfil, i no en d’altres que equilibrin la balança.
Perquè l’acte no era, precisament, un festival de Canes. Es tractava d’un premi modest, concedit per Tudela Cultura i el Cineclub Muskaria. Un espai petit, de caràcter local, amable, però lluny de la gran escena pública. I, malgrat això, allà hi eren:
- María Chivite, presidenta de Navarra.
- Emma Sanz, ministra de Cultura.
- I, al centre de totes les fotografies, la reina Letícia, aplaudint amb entusiasme gairebé pedagògic.
La pregunta és inevitable i, si es formula amb humor britànic, encara millor:
Què hi feia la reina d’Espanya en un acte de segona categoria cultural, perfectament alineat amb un missatge polític?
La resposta és trivial, si un perd la por de dir-la: Perquè la nostra monarquia està posicionada culturalment a l’esquerra. O bé per preferència personal —en el cas de Letícia, no seria cap sorpresa— o bé per càlcul: la dreta, raonen alguns, continuarà essent monàrquica passi el que passi, mentre que l’esquerra és potencialment dissident. Millor, doncs, cultivar-la.
Aquesta estratègia, però, pot ser un mal càlcul.
Les dretes que pugen a Europa (i a Espanya també) no tenen un compromís sentimental amb la monarquia. El seu suport és pragmàtic, condicional. I si la Corona no reflecteix, ni tan sols culturalment, una mínima pluralitat, podria veure com noves forces —que ja no tenen l’ADN monàrquic del vell centredreta— decideixen senzillament prescindir-ne.
En el joc del poder simbòlic, els gestos compten, i els gestos de la reina Letícia, especialment en cultura, indiquen molt més del que pot semblar. Més que neutralitat, transmeten una orientació ideològica, suau, sofisticada, però clara. Una orientació que, en un altre país, potser seria debatible. A Espanya, simplement, passa desapercebuda.
Fins que un dia —ai, Gramsci— ja serà massa tard.
La Casa Reial confia en el vell dogma: la dreta és fidel; l’esquerra, domesticable. Bona sort amb això Share on X
Loading ...
