Amb moltes dificultats, amb queixes sobre la manca de claredat en la seva aplicació, la renda de ciutadania va fent camí. Més enllà del seu funcionament lent i deficient és difícil fer un balanç per manca de dades.
Sabem que algun dels seus principals objectius no està funcionant: el de la inserció laboral. Sí que respon a la realitat l’afirmació de la Generalitat que ja arriba a 120.000 persones, però cal dir que inserir-ne 4.000 d’aquest conjunt, de l’ordre del 3,5%, és un resultat molt pobre que diu poc de l’eficiència de les polítiques del departament d’Afers Socials i Família.
Però abans, fins i tot que qualsevol balanç, el que crida l’atenció és l’estrany barem que està vigent en l’aplicació de la renda. La unitat familiar composada d’una persona rep 604 euros al mes. Aquest és el punt d’inici. Si són 2, ascendeix a 896 euros. En el cas de 3, la parella més un fill, 969 euros, i si són 4, 1.042 euros. Quan s’arriba a família nombrosa, la parella més 3 fills, l’import és de 1.122 euros al mes. Aquest escalat significa que el segon adult de la parella només rep 292 euros, una xifra extraordinàriament baixa, i cada fill en rep 73, fins al tercer que aleshores s’incrementa a 80 euros persona i mes.
Aquelles xifres, pel que fa referència al que rep la parella i cada fill, està fora de tot estàndard internacional en aquest tipus de mesures. El de la dona representa un 48% de la renda de ciutadania que percep una persona sola, quan els percentatges en l’àmbit internacional se situen entre el 60 i 75 % d’aquella xifra. Més allunyada encara queda la percepció per fill, que mostra una vegada més la nul·la voluntat del govern català de facilitar la descendència i evitar la pobresa infantil. Cada infant percep de l’ordre del 12% de la renda quan les xifres bàsiques arreu se situen entre el 30 i el 50%, i s’incrementen a partir del primer fill.
Per situar la perspectiva, podem comparar una parella amb dos fills. En les condicions actuals percep al mes poc més de 1.000 euros, utilitzant els paràmetres del 75 i 50% la xifra ascendiria a 1.661 euros. En el primer cas, la situació de pobresa està garantida, en el segon permet encarar-ne la sortida.
Aquesta anomalia que la Generalitat hauria d’explicar xoca més amb el fet que es mantingui vigent no gens menys que 155 normatives d’ajut, 65 de naturalesa econòmica i 90 de serveis. És del tot evident que una bona política social hauria d’haver racionalitzat abans tota aquesta multitud d’ajuts reduint i simplificant, concentrar-los en la renda de ciutadania, fet que també hagués permès reduir extraordinàriament la burocràcia en la prestació dels serveis i dinamitzar l’aplicació de la renda.
