Hi ha moments en què la realitat s’imposa com una ombra que no es pot ignorar, encara que el govern s’esforci a tenyir-la de rosa. A Converses fa temps que advertim que el panorama socioeconòmic d’Espanya és molt més fràgil del que indiquen les consignes oficials. No és una qüestió d’oposar relats, sinó de llegir les xifres i acceptar el que expliquen, perquè les dades tenen la virtut incòmoda de no deixar-se manipular.
La Comissió Europea acaba de donar un nou toc d’alerta:
Espanya, per segon any consecutiu, no ha presentat els pressupostos. Sense aquesta peça essencial, Brussel·les no pot avaluar l’evolució econòmica previsible, ni pot confiar en un govern que incompleix de manera reiterada un mandat constitucional bàsic.
Els comptes s’haurien d’haver presentat al setembre, però seguim atrapats amb els pressupostos prorrogats del 2022; són els d’una legislatura anterior! En qualsevol democràcia madura, un fet així hauria portat el govern a convocar eleccions o a sotmetre’s a una moció de confiança. Aquí, en canvi, se’ns diu que no passa res, que “tot va bé”.
Però no, tot no va bé. I les xifres ho fan palès.
L’aparent creixement del PIB és un miratge alimentat per dos factors que no es poden eternitzar: els fons europeus Next Generation i una immigració massiva que augmenta la població i, per tant, el volum global d’activitat.
Però darrere d’aquesta façana s’hi amaga un problema doble: els fons europeus estan generant despesa pública recurrent, que continuarà un cop els ajuts s’esfumin, i el model d’ocupació que es crea —intensiu en mà d’obra poc qualificada— contribueix a empitjorar la productivitat. Pel que fa a la immigració, és senzillament insostenible mantenir els ritmes actuals sense generar tensions socials, salarials i de cohesió explosives. Així en la previsió del creixement del PIB per 2026 més de la meitat correspon als Fons NG i a la demografia, llegeixis immigració, continuarem doncs per un camí sense sortida.
Quan comparem Espanya amb altres països de la Unió Europea, especialment aquells que el discurs dominant acostuma a menysprear —Polònia i Hongria—, la radiografia esdevé encara més dura.
En els darrers vint anys, de 2004 a 2024, Espanya és el 24è país en creixement de renda per càpita sobre 26, amb un pírric 11% acumulat. Mentrestant, Polònia ocupa el tercer lloc i Hongria el vuitè. La distància entre aquests països i Espanya és ja tan gran que els polonesos tenen a l’horitzó superar-nos en termes de prosperitat.
La causa de fons és clara: la productivitat espanyola és una de les més baixes d’Europa. Estem en el lloc 21 de 26. Fins i tot Portugal ens supera amb claredat. I, de nou, Polònia i Hongria tornen a quedar en posicions capdavanteres, en el lloc tercer i onzè. El nostre model de creació d’ocupació, basat en feines de baixa qualificació i una elevada rotació, condemna el país a un futur d’estancament.
Aquest patró explica un altre dels nostres mals endèmics: Espanya és l’únic país de la Unió Europea amb una taxa de desocupació de dos dígits, el 10,5%. Polònia té un 3,2%; Hongria, un 4,5%. Som líders en allò que ningú voldria encapçalar.
la pobresa infantil ha crescut del 30,5% al 34,6% durant els anys de govern Sánchez.
Però hi ha una dada encara més dolorosa, potser la que millor defineix la fallida de les nostres polítiques públiques: la pobresa infantil ha crescut del 30,5% al 34,6% durant els anys de govern Sánchez. Només Bulgària ens supera, i no sempre.
A Espanya, tenir fills s’ha convertit en un factor de risc econòmic objectiu. Les famílies nombroses, abans un signe de força social, ara són un indicador gairebé automàtic de vulnerabilitat. Els fills que a Polònia i Hongria venen amb un pa sota el braç, aquí són causa d’empobriment. Quin futur pot tenir un país governat amb tanta ceguesa?
La raó és evident: Espanya no té una política familiar digna d’aquest nom. No és una qüestió de recursos; és una qüestió de dogmes. Les polítiques familiars han estat sacrificades en nom d’un feminisme punitivista que ha convertit el concepte de família en una sospita ideològica.
Mentrestant, Polònia i Hongria —tan criticades pels guardians de la ortodòxia progressista— situen la família al centre del seu projecte polític. Allà, tenir fills és una benedicció. Aquí, un problema. El seu creixement econòmic és bo; el de Polònia excepcional, aquí empitjoren dia a dia les condicions de vida.
Aquesta és la fotografia real que dibuixen les xifres: baixa productivitat, creixement feble, manca de pressupostos, dependència de fons externs, desocupació crònica i pobresa infantil a l’alça. Tot el que ve després, tot el que s’explica des de la tribuna governamental, és fanfarroneria.
Les dades no menteixen. El relat, sí. I Espanya, malauradament, va francament malament.
Sense pressupostos, sense rumb i amb un PIB sostingut artificialment. Aquesta no és la prosperitat promesa. #Fiscalitat #GovernSánchez Share on X
Loading ...
