És suficient fullejar tres pàgines d’un mateix diari, d’un sol dia, d’un sol instant, per entendre amb una claredat quasi violenta l’arrel de les crisis que desmunten la confiança ciutadana.
Tres notícies, aparentment inconnexes, revelen la radiografia d’un país que s’ha acostumat a disfressar els problemes fins que resulten irreconeixibles. Un país en què la població –especialment la més jove– ja no veu la política com un espai on trobar solucions, sinó com un escenari on se’ls representa una obra de màgia barata: desapareixen drets, apareixen promeses, i el públic, cada cop més decebut, sospira quan el teló cau.
La primera escena la protagonitza Ursula von der Leyen.
La presidenta de la Comissió Europea, amb aquella serenor que només poden permetre’s els polítics que no depenen dels electors, va deixar anar una frase que a Espanya hauria fet trontollar edificis: “Habrá pensiones muy bajas. Mejor que los jóvenes se preparen un plan complementario”. Dit així, amb la tranquil·litat d’una administradora que t’ensenya el futur com qui mostra un informe de meteorologia.
Von der Leyen diu allò que Sánchez mai gosaria verbalitzar. Perquè aquí, a diferència de Brussel·les, vivim instal·lats en la “tómbola de las buenas noticias”. Els governs competeixen no per solucionar problemes, sinó per anunciar que no n’hi ha. Per això, mentre Europa adverteix amb claredat, a Espanya es continua venent la ficció que el sistema de pensions aguanta. Però el que realment aguanta és l’engany: una generació jove amb salaris baixos, poder adquisitiu estancat i un futur hipotecat per un model que ja no pot sostenir-se.
Perquè sí: la generació actual paga la factura d’un abús intergeneracional monumental. Uns salaris de primera incorporació que semblen de fa vint anys, una crisi de l’habitatge que ens retrotrau a la postguerra, i uns preus que converteixen la idea de formar una llar en un exercici d’imaginació. Espanya ha creat un ecosistema en què els joves han de ser heroics per simplement viure.
Segona escena: els salaris.
No els de tothom, sinó els que separen els ciutadans en dues Espanyes. D’una banda, el sector públic, amb estabilitat garantida i retribucions que, després de l’increment de l’11% que vol impulsar el Govern, se situaran entre els 29.000 i els 37.000 euros anuals. De l’altra, el sector privat, atrapant pols en la cuneta del salari real: 28.049 euros de mitjana, 27.000 en serveis, 31.000 en indústria.
Però la mitjana és una il·lusió estadística. La veritat amarga és una altra: el salari més freqüent, el que cobra el gruix de treballadors, és de 1.500 euros bruts al mes. Un terç dels treballadors espanyols no arriba ni tan sols a això. I en el darrer any, els menors de 25 anys han vist com el seu salari retrocedia, i el tram dels 25 als 34 ha estat el que menys ha crescut. Són els mateixos als quals es recomana, amb ironia involuntària, que es facin “un plan de pensiones privado”. Amb quin marge? Amb quins diners? Amb quina esperança?
És un país que diu als seus joves: “Guanyeu poc, pagueu molt, espereu encara menys”. I després ens preguntem per què estan frustrats.
Tercera escena: el corredor mediterrani.
Empresaris de la costa mediterrània es reuneixen amb Óscar Puente, un ministre amb un optimisme inesgotable per ajornar dates. El projecte havia d’estar llest el 2021. Després el 2024. Ara el 2027. I, si tot segueix el guió, la pròxima revisió coincidirà amb algun canvi de govern convenient. Tot això, només fins a la frontera: França, ja se sap, no té pressa. El túnel hi és, el servei no.
I l’acord Sánchez–Macron escenificat a Barcelona que havia de canviar-ho tot? Una fotografia, una copa de cava i una desaparició sense rastre. Ni conjunts ministerials ni avenços transfronterers. Simplement res.
Mentrestant, l’autopista del Mediterrani és un embut mortal, la connexió ferroviària Barcelona–València és una anomalia tercermundista, i el que havia de ser el gran eix logístic europeu és avui una metàfora perfecta del país: anunciat, celebrat, ajornat, sempre pilota endavant i llestos.
Tres escenes, tres diagnòstics, una mateixa conclusió: a Espanya només hi ha crisi quan ja no hi ha manera humana de dissimular-la. I, així i tot, encara es prova.
No es tracta de plorar. Es tracta de constatar. Quan una ciutadania renuncia a reclamar, a organitzar-se i a exigir el que és seu, passa això: pensions que s’esvaeixen, salaris que no arriben, infraestructures que no existeixen. Tot ple de promeses, fotografia i propaganda. Tot buit de realitat.
La política pot amagar moltes coses. Però no pot amagar per sempre el que la gent viu cada mes quan cobra. Quan paga. Quan intenta viure.
I aquestes tres pàgines d’un diari són, senzillament, el mirall.
És un país que diu als seus joves: Guanyeu poc, pagueu molt, espereu encara menys. I després ens preguntem per què estan frustrats Share on X
Loading ...
