La pregunta pot semblar una provocació, però sovint el camí més curt cap a la veritat implica sacsejar el lector. I la resposta, tan simple com incòmoda, és que tant la reacció contra el feminisme oficial com el curiós redescobriment del franquisme entre cert jovent comparteixen una mateixa arrel: la saturació. L’embafament. L’excés doctrinari convertit en política d’Estat.
L’Espanya contemporània és especialista a convertir les ideologies en sermons obligatoris. Quan un relat s’imposa des del poder, el jovent —sempre més sincers que els adults— hi respon amb una franquesa que fereix. I és en aquest punt on el feminisme institucional i la memòria històrica practicada pel progressisme acaben trobant-se en un terreny que no volien trepitjar.
Zapatero, amb la seva política de la Memòria Històrica, va ressuscitar Franco.
No el dictador real, sinó la seva ombra cultural. Durant la transició i les dècades europees, el franquisme havia quedat relegat a un racó polsós de la memòria col·lectiva. Era un tema resolt, incòmode però superat, domesticat per l’èxit d’una democràcia que va néixer amb obstacles, però que va funcionar. L’entrada a la Comunitat Econòmica Europea amb González i a l’euro amb Aznar van consolidar un país que ja no necessitava mirar enrere.
Però va arribar el govern de Zapatero i va decidir que la història no podia ser un arxiu silenciat, sinó un ring on guanyar la guerra que els avis havien perdut. La memòria històrica va esdevenir un instrument de relectura moralitzadora: d’una banda, l’exalçament mític de la Segona República; de l’altra, la demonització sense fissures de tot el bàndol contrari, inclosos els qui van pilotar la transició.
El resultat? El contrari del que pretenia. Tant insistir a recordar Franco va fer que Franco tornés, no pas com a projecte polític, sinó com a símbol reactiu davant un present que molts joves consideren hostil, ple de precarietat i menyspreu institucional. Per alguns, el franquisme ha passat a ser un contrast, fins i tot un element de curiositat. I si hi afegeixen que el règim va tenir dues polítiques sòlides —l’habitatge i l’ordenació hidrològica—, la reacció esdevé comprensible, encara que sigui equivocada.
I aquí entra la segona pota del paral·lelisme: el feminisme convertit en política d’Estat.
No com a principi d’igualtat —que ningú discuteix— sinó com a doctrina. El feminisme actual, institucionalitzat i inflat des del govern, ha transformat la qüestió de la igualtat en una arma contra el fet de ser home, discriminat, etern sospitós i sempre culpable quan l’opinió acusatòria és d’una dona, una identitat que polaritza i que, com tota ideologia que es creu infal·lible, no admet rèpliques.
Les dades són clares i contundents: els joves no hi combreguen. L’enquesta del CIS del 2023 ho mostrava amb claredat meridiana. El 52% dels nois entre 18 i 24 anys considera que el feminisme ha anat massa lluny. I gairebé un 30% de les noies pensa el mateix. No és un detall: és un terratrèmol generacional.
Els estudis recents, fins i tot els que provenen de la mateixa galàxia feminista, reconeixen la magnitud de la reacció: negació de la discriminació estructural, refús de les polítiques feministes i percepció generalitzada que “s’han passat tres pobles”.
Però la resposta feminista, en lloc d’analitzar què falla, prefereix recórrer al catecisme ideològic:
Si no ho acceptes, és que ets masclista.
Si critiques, és perquè t’ha intoxicat la ultradreta.
Si no hi combregues, és culpa de la pornografia o de casos com La Manada.
És a dir: la culpa sempre és del pecador, mai de la doctrina. Un esquema teològic perfectament recognoscible.
No contemplen —ni per un minut— que potser els joves rebutgen un feminisme que ha abandonat les reivindicacions essencials: la protecció de les mares, les discriminacions laborals de les embarassades, les penalitzacions salarials de la maternitat. Aquests temes, que són les discriminacions reals, concretes i mesurables, són justament els que el feminisme institucional ha deixat fora del seu guió, obsessionat com està pel combat simbòlic i identitari.
La realitat digital també parla clar: els continguts feministes amb prou feines arriben a 50.000 visualitzacions, mentre que els vídeos crítics acumulen cinc milions. Però, lluny d’entendre-ho com un senyal d’alarma, el feminisme institucional respon amb la mateixa recepta que el franquisme quan sentia que perdia el control del relat: demana censura.
Volen “intervenir l’entorn digital” i “amplificar el missatge institucional”. Traduït: silenciar els discrepants. És exactament el mateix reflex que tenen totes les ideologies que, en nom de la justícia històrica o la igualtat absoluta, es converteixen en doctrines d’Estat. Quan el poder s’hi agafa massa fort, l’efecte és sempre, inexorablement, el contrari al que busquen.
El paral·lelisme, doncs, no és polític sinó psicològic i social:
El franquisme oficial va reaparèixer perquè se’n va abusar.
El feminisme oficial provoca rebuig perquè també se’n fa un ús abusiu.
Quan una idea deixa de ser una proposta i esdevé una obligació teològica inqüestionable, quan el govern decideix què s’ha de recordar, què s’ha de creure i què s’ha de dir, el jovent —que detecta l’autoritarisme amb una rapidesa admirable— respon amb desobediència. I no hi ha sermó institucional capaç de frenar això.
La memòria històrica i el feminisme actual tenen en comú haver buscat hegemonia, i tota hegemonia necessita enemics. En una banda, els hereus del franquisme etern; en l’altra, la maschosfera i l’extrema dreta. Però, de tant repetir el dogma, han acabat donant vida a allò que volien enterrar.
La història, com la natura, abomina del buit i del forçament. Quan es manipula massa, reacciona. I en això, els joves tenen un instint molt més afinat que els adults: no toleren que els catequitzi el govern.
Potser algun dia entendrem que cap societat madura pot basar-se en l’adoctrinament permanent, ni en la memòria convertida en arma, ni en la igualtat que en realitat és discriminació i culpabilització de l’altre, convertida en ideologia. Perquè, quan l’Estat sermoneja massa, és llavors quan les idees que vol imposar —ja sigui el record idíl·lic de la República o el feminisme de quarta onada— acaben generant exactament el contrari del que proclamen.
Quan l’Estat sermoneja massa, és llavors quan les idees que vol imposar —ja sigui el record idíl·lic de la República o el feminisme de quarta onada— acaben generant exactament el contrari del que proclamen Share on X
Loading ...
