Després de la Guerra Freda, les potències nuclears amb Rússia i els Estats Units al capdavant reduïren fins a un 80% els seus arsenals d’armes atòmiques.
Però actualment el clima de tensió geopolítica a Europa i Àsia ha invertit aquesta tendència.
Amb pocs dies de diferència, el president rus Vladímir Putin anunciava una prova reeixida d’un aparell submarí no tripulat capaç de transportar un míssil nuclear “únic en el món”, i el seu homòleg nord-americà Donald Trump explicava haver decidit que els Estats Units reprendrien els assaigs d’armes atòmiques, fet que si es materialitzés posaria punt final a més de trenta anys de moratòria.
A més, ja fa mesos que Trump anuncià un ambiciós programa de defensa aèria anomenat “Golden Dome” o Cúpula Daurada, una iniciativa antimíssils que troba també el seu origen en la Guerra Freda.
A pesar de les tensions militars creixents entre la Xina i els Estats Units, fou la invasió russa d’Ucraïna el 2022 l’esdeveniment que marcà el gran retorn de l’amenaça nuclear al centre de la política internacional.
Des del començament, Putin esgrimí l’argument atòmic per evitar una major implicació occidental en favor d’Ucraïna. Les seves amenaces foren rebudes molt seriosament.
De fet, a finals del 2022 i en plena derrota davant les contraofensives ucraïneses, agències d’intel·ligència dels Estats Units arribaren a donar un 50% de probabilitats que Rússia emprés armes nuclears tàctiques en el camp de batalla.
Mentre Rússia manté un perfil de comunicació molt actiu sobre la qüestió nuclear, una altra potència atòmica, la Xina, fa anys que s’arma de forma silenciosa: des del 2020 Pequín ha duplicat el seu estoc d’armes nuclears fins a arribar a les 600 unitats, i s’espera que el torni a multiplicar per dos durant els pròxims cinc anys.
Totes les nou potències nuclears conegudes del món (Estats Units, Rússia, Xina, França, Regne Unit, Israel, Índia, Pakistan i Corea del Nord) estan actualment modernitzant, i sovint també expandint, els seus arsenals atòmics. Mentrestant, els tractats que havien de controlar les armes nuclears estan expirant un rere l’altre.
Hi ha un corrent de pensament estratègic que afirma que la nova cursa nuclear no és necessàriament nociva: se suposa que si la Guerra Freda no s’escalfà mai, fou en bona part gràcies a la por de la destrucció mútua assegurada.
Si bé els rivals en possessió d’armament nuclear -juntament amb una percepció mútua de l’existència d’una voluntat per emprar-lo- tendiran a la cautela, l’experiència de la Guerra Freda està esquitxada d’episodis on es tingué la catàstrofe a tocar. I això no només en situacions geopolítiques crítiques, com la crisi dels míssils de Cuba del 1962, sinó també per falses alarmes i errors humans (Wikipedia recull una curiosa llista d’incidents nuclears).
Cal tenir en compte que avui en dia hi ha més països que posseeixen l’arma nuclear (el Pakistan i Corea del Nord no eren encara potències atòmiques a la fi de la Guerra Freda), i d’altres que, tenint en compte les noves rivalitats geopolítiques, semblen estar interessats a obtenir-la (en aquesta llista podem incloure l’Iran, l’Aràbia Saudita, Polònia, Corea del Sud i el Japó).
Totes les potències nuclears conegudes del món estan actualment modernitzant, i sovint també expandint, els seus arsenals atòmics. Mentrestant, els tractats que havien de controlar les armes nuclears estan expirant un rere l'altre Share on X
Loading ...
