L’afer del fiscal general de l’Estat no és només un episodi judicial, és un terratrèmol institucional. El judici contra Álvaro García Ortiz ha obert una esquerda que ja ningú sap com tancar. Sota les togues i els discursos de circumstància, s’està escenificant una batalla entre els tres poders de l’Estat espanyol, amb el govern actuant com a jutge, part i advocat alhora.
L’espectacle és d’una obscenitat democràtica insòlita.
En ple judici, el president Sánchez declara públicament la innocència de l’acusat. No parla d’una “presumpció d’innocència” —com ho faria qualsevol cap d’executiu que respectés mínimament la divisió de poders—, sinó d’una innocència absoluta, anticipant la sentència i posant la mà sobre la balança judicial. La ministra portaveu, Pilar Alegría, repeteix la proclama com un eco de partit. Només la ministra de Defensa, jutgessa de professió, va tenir la prudència institucional de mantenir-se dins del marc democràtic.
Brussel·les calla, com si la degradació institucional espanyola fos un mal menor.
Aquesta intromissió política en un procés judicial no ha provocat cap reacció rellevant de la Unió Europea. Els estàndards democràtics, sembla, varien segons el país observat. Brussel·les calla, com si la degradació institucional espanyola fos un mal menor.
Mentrestant, a Madrid es viu una escena de vodevil: el fiscal general, acusat, s’asseu al banc dels processats mentre és defensat per la mateixa Advocacia de l’Estat —l’òrgan que hauria de defensar l’Estat davant dels tribunals, no els seus acusats. La Fiscalia, subordinada a ell, actua de facto com a advocat defensor. El resultat és una paròdia judicial que faria riure si no fos perquè erosiona les últimes restes de credibilitat institucional.
El xoc més visible és el que enfronta la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat amb el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Balas responsable de la investigació. Aquesta Policia Judicial, de naturalesa militar i més impermeable a les ordres polítiques, representa avui la resistència d’una estructura que encara es deu a la llei i no al govern. El seu enfrontament amb els representants legals de l’Estat evidencia el que ja tothom sap: a Espanya, la fidelitat institucional s’ha substituït per la lleialtat partidista.
Cada tertúlia és una trinxera i cada opinador, un soldat amb megàfon.
El ciutadà que intenta comprendre què passa es troba davant un laberint mediàtic. Si llegeix El Mundo o ABC, García Ortiz és culpable abans de començar el judici. Si obre El País o La Vanguardia, és innocent per definició i víctima d’una conspiració conservadora. A TVE, la culpa recau en el Partit Popular i Ayuso; a La Sexta, potser fins i tot a Mazón. Cada tertúlia és una trinxera i cada opinador, un soldat amb megàfon.
El contrast amb la recent dimissió del director de la BBC, Tim Davie, és abismal.
Al Regne Unit, el màxim responsable d’un mitjà públic abandona el càrrec per haver manipulat imatges i desvirtuat un reportatge sobre Trump. A Espanya, una televisió pública pot falsejar narratives durant anys sense que ningú en respongui. La raó és senzilla: la BBC rendeix comptes davant autoritats independents; RTVE, davant el govern. I això ho explica tot.
Els mitjans privats tampoc escapen d’aquesta lògica. Les pàgines de publicitat institucional del govern de Sánchez —i a Catalunya, del PSC d’Illa i l’Ajuntament de Barcelona— són la corretja de transmissió econòmica que condiciona línies editorials. Subvenció a canvi de silenci o benevolència. Periodisme de saldo.
El Congrés és avui un escenari buit on el govern actua per inèrcia, sense majoria, sense pressupostos, sense projecte.
Mentre el poder executiu desmunta l’equilibri institucional, el legislatiu s’ensorra. Junts ha anunciat que no aprovarà cap llei més, i ho va escenificar ahir al Congrés, Miriam Noguera fins i tot amb durs qualificatius personals a Sánchez, que es va posar de perfil per mantenir la ficció. La legislatura, de fet, ja està liquidada. El Congrés és avui un escenari buit on el govern actua per inèrcia, sense majoria, sense pressupostos, sense projecte. Entrarem aviat en el tercer any sense comptes aprovats: una anomalia que, en qualsevol democràcia europea, hauria provocat eleccions immediates. Aquí, no.
Sánchez no pot convocar eleccions perquè totes les enquestes —excepte les del CIS— indiquen que les perdria. I perdre, per ell, equival a desaparèixer. Així, manté el poder com un prestidigitador que sosté un castell de cartes mentre tot al seu voltant s’esfondra.
Però l’economia no espera. La suposada expansió espanyola s’aguanta gràcies al maquillatge estadístic que proporciona la immigració massiva: més població, més PIB aparent. Mentrestant, els salaris reals perden poder adquisitiu i, segons l’AIREF, s’estancaran el 2027.
Càritas alerta que la renda garantida només arriba a una de cada tres famílies pobres amb fills. La joventut cobra un 30% menys que la generació dels seus pares i el problema de l’habitatge ha esclatat com una bomba social.
Tot plegat configura una democràcia esgotada, un país governat per la inèrcia i la por. La por de perdre el poder, de mirar-se al mirall i descobrir que darrere la façana de progrés només hi ha precarietat, clientelisme, presumiblement corrupció i desconfiança, molta desconfiança i agror.
Necessitem eleccions. No per cap fervor partidista, sinó per higiene democràtica. Però el president prefereix la permanència al servei públic, el control a la veritat, el relat al rigor. És el seu estil: governar sobre les ruïnes amb un somriure i demanar eleccions… a València. Cínic fins al final.
L’Estat espanyol s’ha convertit en el seu propi acusat. #GarcíaOrtiz #Justícia #CrisiInstitucional Share on X
