Vivim millor després de més de set anys de Govern Sánchez? La resposta des de les experiències de cadascú i de l’estadística és un rotund NO.
L’administració funciona pitjor, el torni “Vostè demà” clàssic s’ha transformat en la cita prèvia inassolible, els delictes especialment els relacionats amb la violència sexual han crescut. Els ferrocarrils s’han convertit en un infern inclòs el que era com un engranatge suís de l’alta velocitat, les cues a la sanitat creixen, els resultats educatius no milloren, la crisi de l’habitatge és la segona més greu de la història d’Espanya, s’ha incubat i explotat amb Sánchez, que com a principal solució aporta culpar els governs autonòmics, mal finançats després de més d’una dècada de retard en l’obligació de presentar i acordar un sistema nou.
Sánchez ha consumit el 70% del temps perdut i no hi ha rastre d’una solució a curt termini perquè la via té davant la gran pedra del model especial de finançament pactat amb ERC perquè Illa accedís al govern de la Generalitat. Tot ha estat, és un continu intercanvi sense cap altre ordre i sentit que esgarrapar vots per fer veure que es governa.
Però més que paraules dades. El malestar espanyol es pot llegir a les estadístiques:
Salaris anuals mitjana ajustats per Paritat del Poder Adquisitiu; és a dir, els sous i la seva capacitat de compra.
Espanya ocupa els darrers llocs per sota de tots els països europeus, amb l’excepció italiana; fins i tot Portugal ha millorat la condició dels seus treballadors, i ja no diguem Polònia i Hongria tan criticades pel règim espanyol.
Una conseqüència és que la diferència entre el salari més freqüent i el mínim legal s’ha reduït gairebé fins al no-res; menys de 40 euros al mes separen les dues magnituds. Molts treballadors han de viure gairebé amb el mínim.
Però els dos grans sindicats UGT i CCOO protesten poc perquè formen part del règim. El mal d’Espanya juntament amb el desastre de l’habitatge és que la combinació de salaris i inflació destrossa la qualitat de vida de molta gent.
I tot això es reflecteix al PIB per càpita, que és una mesura que expressa bé el tros de pastís que ens correspon de mitjana del gran creixement del PIB del qual sempre presumeix Sánchez:
El 1990 estàvem en la posició 37 entre 179 països, el 2024 vam ocupar la 32 la mateixa que abans de la crisi del 2008, la caiguda per la COVID una de les més grans d’Europa per les mesures adoptades i la lenta recuperació assenyalen la manca de progrés econòmic i no sembla que, malgrat els fons Next Generation, canvi res, i poc pot ajudar estar en el tercer any sense pressupost aprovat.
I tot això combinat amb una voracitat fiscal insaciable que té en el cas de Catalunya el seu estadi superior: pitjors serveis i màxima avidesa fiscal. És el model del “socialisme Sánchez”. Tot per a l’estat que són els socialistes i les seves classes, grups i elits econòmiques, i allò que quedi -poc- per a la ciutadania.
Vist el que s’ha vist, qui es pot estranyar que l’informe Foessa sobre la situació social aporti una radiografia pèssima de la realitat?
Espanya viu sota un creixent i asfixiant problema de baixos salaris-inflació acumulada que segueix creixent, sobretot en l’alimentació-habitatge, que és el trípode fonamental de la qualitat de vida. A això se li afegeix uns serveis públics que funcionen malament i tard, excepte per a la voracitat fiscal. Si tot això no es resol, les coses aniran cada dia a pitjor.
Mentre el règim reparteix fons i propaganda, la classe mitjana desapareix. #EspanyaReal #Foessa #GovernSánchez Share on X
