L’evolució del PIB per càpita és un termòmetre essencial per entendre la realitat econòmica catalana. En els períodes d’expansió previs al 2008, el PIB total creixia molt més ràpid que la renda per habitant, a causa sobretot de l’augment intens de la població. Durant el boom del 2000-2007, la immigració va fer pujar la població més d’un 2% anual —una fita inèdita— però va diluir els guanys individuals.
Catalunya va passar de 6,17 milions d’habitants el 2000 a 7,3 milions el 2008: un increment de més d’1,1 milions de persones en només vuit anys. Bona part del creixement econòmic va servir per absorbir aquesta nova població, no per millorar la renda de cadascú.
Aquesta relació entre demografia i renda no és nova
L’èxode rural i la immigració interior dels anys cinquanta i seixanta ja havien fet créixer la població de 3,8 milions (1960) a 5,9 milions (1980). Però a partir de 1975 el ritme es va frenar dràsticament: entre 1975 i 1985 l’increment anual va ser d’un modest 0,76%. Aquesta estabilitat demogràfica va permetre que el PIB per càpita millorés durant la recuperació dels vuitanta i noranta, quan l’economia creixia sense pressions poblacionals addicionals.
La dècada de 1990 va estar marcada per un creixement molt baix de la població —al voltant dels 6,1 milions d’habitants— a causa de la caiguda de la natalitat i la fi de les grans migracions internes. Això va facilitar un augment modest però sostingut del PIB per persona.
Però el canvi de segle ho va capgirar tot. L’onada migratòria dels 2000, procedent sobretot de Llatinoamèrica, el nord d’Àfrica i l’Europa de l’Est, va transformar profundament el mercat laboral i l’estructura social del país.
Amb la Gran Recessió (2008-2013), aquest impuls es va aturar. Molts immigrants van marxar i la població es va estabilitzar al voltant dels 7,5 milions. La crisi va fer retrocedir el PIB per càpita fins a nivells dels anys noranta. Posteriorment, entre 2014 i 2019, l’economia es va recuperar amb força (+3% anual) mentre la població creixia només un +0,5% anual, fet que va permetre una millora significativa de la renda per habitant (+2,4% anual), la millor des de finals dels noranta.
Després de la pandèmia, però, el patró s’ha repetit. Malgrat el sotrac del 2020, la població ha continuat augmentant i el 2023 Catalunya ja superava els 8 milions d’habitants. El PIB català total creix, però el PIB per càpita encara és un 1,1% inferior al de 2019. És a dir: hi ha més activitat, més gent i més treball, però la riquesa individual no recupera el ritme. La demografia, que durant dècades havia estat un motor, s’ha convertit en un fre al progrés real.
Aquest efecte de “dilució del creixement” revela una tendència preocupant: Catalunya creix més en nombre que en productivitat. El resultat és una sensació de prosperitat aparent, però amb un empobriment relatiu de les famílies. L’economia pot créixer sobre el paper, mentre la gent nota que els sous no avancen i el cost de la vida sí.
La desindustrialització: un altre llast
A més de la demografia, hi ha un segon factor estructural: la pèrdua de pes de la indústria. Catalunya, històricament “la fàbrica d’Espanya”, ha viscut un procés clar de desindustrialització. L’any 2000 la indústria representava el 26,9% del PIB; avui tot just arriba al 18-19%. Durant la crisi de 2009 va caure fins al 17,8%, i tot i una lleugera recuperació posterior, mai no ha tornat als valors de fa dues dècades.
El canvi d’estructura econòmica és profund. La deslocalització, la competència internacional i la bombolla de la construcció dels anys 2000 van provocar que el creixement es desplacés cap a sectors menys productius: serveis, turisme i ocupacions de baix valor afegit. La indústria, amb més capacitat exportadora i millor productivitat, va perdre terreny. El resultat: una economia més dependent dels serveis i més vulnerable a les crisis externes.
Catalunya continua concentrant prop del 25% del valor industrial d’Espanya, però això no compensa la pèrdua relativa dins del seu propi PIB. La productivitat laboral s’ha estancat i el PIB per treballador creix molt poc. En la pràctica, es creen molts llocs de feina, però sovint de baixa qualitat o amb sous insuficients per sostenir el nivell de vida. Així, el malestar no és només econòmic, sinó també emocional: la sensació d’estar sempre corrent per no avançar.
Un model esgotat
El problema de fons és que el model de creixement català actual —més població, menys indústria i serveis de baixa productivitat— genera més PIB, però reparteix la riquesa entre més persones i a través de feines menys eficients. El resultat és un creixement per càpita modest i desigual.
Aquest model té, a més, conseqüències socials: l’habitatge s’encareix, els salaris reals retrocedeixen i la precarietat es cronifica. La classe mitjana, que havia estat el motor de la prosperitat catalana, es veu cada cop més pressionada entre la inflació i els costos bàsics. Mentre les elits polítiques i mediàtiques es concentren en debats identitaris o partidistes, el malestar real s’estén.
A la meitat de la tercera dècada del segle XXI, Catalunya entra en una etapa d’incertesa econòmica i social. Ens podem consolar pensant que la majoria d’Europa viu un procés semblant —creixement lent, envelliment, i dependència de serveis—, però el consol és feble. Fa dos-cents anys que Catalunya ha estat sinònim d’empenta i iniciativa, i avui sembla viure en un estat de resignació productiva.
Ningú sembla especialment preocupat: ni les elits econòmiques ni els responsables polítics. Només la mala maror de la gent, palpable en converses i carrers, indica que caldria un nou projecte col·lectiu. Però el debat públic continua centrat en la independència —és un dir—, en la por de l’altre, o en les maniobres del president Sánchez. Mentrestant, els problemes reals —la productivitat, l’educació, la recerca, la indústria— resten sense resposta.
Catalunya no necessita més discursos, sinó un canvi de model que torni a posar la renda, la feina i el progrés al centre. Sense això, el creixement serà només un miratge estadístic i el malestar continuarà creixent sota la superfície.
Consideració de Catalunya (11) Períodes de crisi i recuperacions. Què hem après?
El malestar no és només econòmic: és la sensació d’anar endarrere mentre ens diuen que avancem. #Crisi #Societat #Catalunya Share on X
