Itàlia, considerada l’home malalt d’Europa almenys des de finals dels 90, ha dut a terme un espectacular canvi de rumb en els darrers anys.
No es tracta només que el cost del deute públic italià se situï ja per sota del francès, com destacàvem en un recent article (fet que constitueix una bufetada a la cara d’Emmanuel Macron, arxienemic autoproclamat de Meloni), sinó que els mercats recolzen clarament a Roma.
De fet, el FTSE MIB de la borsa italiana, que aglutina les quaranta firmes més capitalitzades del país de la bota, s’ha enfilat els darrers cinc anys un 120%, comparat amb un creixement de tan sols el 60% de la mitjana europea (índex FTSE Eurofirst 300).
Itàlia millora la seva situació fiscal. Els pressupostos pel 2026 presentats per la primera ministra Giorgia Meloni preveuen portar el pes del dèficit públic sobre el Producte Interior Brut (PIB) per sota del 3%, retornant a la zona reglamentària del Tractat de Maastricht i generant expectatives d’una nova millora de la nota de les agències d’avaluació del crèdit.
Però això no és el més important. Itàlia està descobrint el potencial que li brinda una situació política tranquil·la. L’estabilitat i disciplina dels tres anys de Giorgia Meloni al poder semblen haver alliberat la força vital italiana.
El parlament està tramitant una nova llei de mercats financers, preparada per un grup d’experts independents i que preveu simplificar el marc que regula les inversions a Itàlia. El seu objectiu és facilitar inversions productives que repercuteixin en un creixement econòmic sostenible. Entre les seves mesures destaquen simplificar la burocràcia pel capital privat, així com facilitar la gestió d’empreses petites i mitjanes que surtin a borsa.
Tant el govern com les empreses i bancs italians estan aprofitant el nou clima econòmic per fomentar la inversió dels particulars, incloent-hi iniciatives publicoprivades.
El govern també compta amb nous programes d’incentius fiscals per atraure residents i sobretot professionals estrangers, capitalitzant l’atractiu cultural del país, però també el seu bon nivell de vida i un cost més assequible que en altres països europeus.
Inclús en matèria energètica, Itàlia s’està posicionant com el hub de gas natural que Espanya hauria d’haver aconseguit i que en algun moment va voler. Roma ha sabut aprofitar el daltabaix en les relacions hispanoargelines i signà el 2023 un contracte per a la construcció d’un nou gasoducte que ha d’unir els dos països. Acords que s’han reforçat i diversificat aquest mateix any.
Cal també afegir que Meloni està aconseguint aquests resultats amb un fort suport popular a les seves mesures per limitar la immigració no qualificada.
La primera ministra també és coneguda per assumir, a contracorrent del que es porta a Europa, la cultura catòlica d’Itàlia. I una altra de les seves grans batalles és el foment de la natalitat i la reducció de l’avortament.
Tot i que no tot són flors i violes (la situació demogràfica és pràcticament tan dolenta com l’espanyola, i el país té un dèficit de joves universitaris), Itàlia és l’exemple del que un país europeu ben governat és capaç d’aconseguir amb disciplina i assumint la seva pròpia identitat.
Itàlia està descobrint el potencial que li brinda una situació política tranquil·la. L'estabilitat i disciplina dels tres anys de Giorgia Meloni al poder semblen haver alliberat la força vital italiana. Share on X
