El dia que l’Estat es va jutjar a si mateix

Ahir va començar al Tribunal Suprem un judici que, si no fos real, semblaria escrit per Valle-Inclán. El Fiscal General de l’Estat, Álvaro García Ortiz, s’asseia al banc dels acusats. I ho feia sense haver dimitit, sense ni tan sols fer el gest d’apartar-se, com si tot això fos un simple tràmit administratiu, una picabaralla entre companys. El cas és tan inèdit que no té precedents a Occident: mai un fiscal general havia estat jutjat en actiu, amb la toga encara calenta del seu despatx.

García Ortiz està acusat de revelació de secrets per la presumpta filtració d’un correu electrònic vinculat al cas de frau fiscal d’Alberto González Amador, parella de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso. Segons l’acusació, el Fiscal General hauria facilitat a la premsa —en concret a la Cadena SER— un correu on la defensa de González Amador expressava la seva voluntat de pactar: reconeixia dos delictes fiscals a canvi d’una reducció de condemna. La maniobra, en cas de ser certa, seria pròpia d’una novel·la policíaca, però amb actors de toga i sou públic.

Encara més: es diu que García Ortiz hauria pressionat els seus subordinats perquè aconseguissin el correu i s’asseguressin que arribés als mitjans. I com a rematada, la Guàrdia Civil va constatar que l’acusat va esborrar missatges dels seus dispositius, un detall que, en qualsevol altre ciutadà, seria prova de manual d’obstrucció a la justícia.

Les penes sol·licitades són entre 4 i 6 anys de presó i fins a 12 d’inhabilitació. Però la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat —és a dir, dues branques que depenen del mateix govern que el manté al càrrec— demanen la seva absolució, argumentant que tot plegat “entra dins les seves competències”. Potser també hi entrava fer d’editor de filtracions.

Un judici on tot és al revés

A la sala del Suprem, la imatge frega l’absurd: l’acusat seu entre els fiscals, que actuen com a defensors del seu superior jeràrquic. L’Advocacia de l’Estat, que per naturalesa hauria de representar l’interès públic, és qui el defensa oficialment. Dos advocats de l’Estat —Consuelo Castro i Iñaki Ocio— fan d’escut de l’acusat. Els fiscals Ángeles Sánchez Conde i Javier Montero demanen l’absolució. Mentrestant, els únics que acusen són el col·legi d’advocats de Madrid i les acusacions particulars.

El resultat: fiscals contra fiscals, advocats de l’Estat contra fiscals, i un president del tribunal obligat a recordar als presents que la sala no és una tertúlia de la tele d’uns contra altres. El debat ha arribat a tal punt que els fiscals es desqualifiquen mútuament i es barallen per defensar o condemnar el seu cap. Si aquesta escena fos teatral, el títol seria “Els servidors de l’Estat contra l’Estat mateix”.

El judici s’allargarà fins al 13 de novembre, amb una quarantena de testimonis, periodistes inclosos. El destí del Fiscal General —i amb ell, una mica del prestigi institucional que encara restava— podria decidir-se abans de Nadal. Però sigui quin sigui el veredicte, el dany ja està fet: el deteriorament de les institucions espanyoles ha arribat a una fase de paròdia. Qui pot creure en elles?

Quan el poder ja no té fre

En qualsevol país amb una mínima cultura institucional, un fiscal general processat hauria dimitit el primer dia. A Espanya, però, passa el contrari: no només continua al càrrec, sinó que el govern el defensa amb entusiasme militant. La seva permanència no és una anècdota, sinó un símptoma. Forma part d’un procés més ampli, en què Pedro Sánchez ha anat subordinant, una a una, totes les instàncies de poder.

Sánchez es basa en el principi que ells mai dimiteixen perquè tot ho fan bé, ni convoquen eleccions perquè no és clar que les guanyessin, mentre que els opositors sempre han de dimitir i fer eleccions. És una asimetria de judici moral insuportable per embafadora.

El president, que algun dia teòricament deixarà el càrrec, ha aconseguit que tot giri al seu voltant: controla la Mesa del Congrés, manté un conflicte obert amb el Senat, que titlla de “circ”, ha colonitzat la Fiscalia General i convertit el Tribunal Constitucional en un annex polític. Si no controla una institució, hi entra en guerra. El resultat és sempre el mateix: submissió o confrontació.

A més, la seva influència s’estén als mitjans públics —RTVE, RNE i fins i tot l’agència EFE, avui convertides en instruments de partit— i a bona part de les empreses públiques. La seva apetència s’estén a les privades: el cas de Telefònica, on el govern ha forçat la presidència de Marc Murtra, militant afí, és un exemple de manual.

Un país convertit en un conflicte

El que passa amb García Ortiz és només el símptoma visible d’un Estat esgotat, on les institucions es trepitgen entre elles i la jerarquia es confon amb la lleialtat personal. El fiscal general va a judici mentre els seus subordinats li fan costat; els fiscals es desqualifiquen entre si, i alguns, els nomenats fiscals progressistes, munten un “numeret” aplaudint a un acusat pel suprem. Qui pot confiar en el cos de fiscal?

Cada conflicte que Sánchez obre —amb jutges, amb el Senat, amb la premsa, amb la mateixa Fiscalia— erosiona una mica més la credibilitat de l’Estat. És un deteriorament lent, però constant.

No es veu en una xifra del PIB, sinó en el cansament col·lectiu: en la sensació que res ja no funciona segons les regles, sinó segons la voluntat del poder de torn. Sense un poder moderador, perquè en la pràctica el cap de l’Estat no existeix, el risc ara ja és aclaparador, és avançar cap a un estat de l’anomia on res funcioni i tot vagi caient a trossos davant la desafecció generalitzada. I tot això com s’acaba?

 Loading ...