Escric aquest article el 3 de novembre de 2025, poques hores després que Carlos Mazón hagi anunciat la seva dimissió com a president de la Comunitat Valenciana. Crec que ho hauria d’haver fet molt abans, perquè el mínim que es pot dir és que la gestió de tot allò que va succeir amb la DANA va ser molt desafortunat i ple d’errors.
El que va succeir amb la DANA va ser molt deplorable, però allò que ha passat durant aquest any (des del 29 d’octubre de 2024) que ha seguit als fets ha estat moralment molt pitjor. No s’han produït noves morts, però s’ha evidenciat una utilització obscena dels esdeveniments per purs interessos polítics, sense importar resoldre els problemes dels damnificats.
El PSOE ha estat el principal protagonista de la “vendetta”, l’impulsor fonamental de l’extrema politització d’uns lamentables successos en els quals qui havia de rebre especial atenció eren les víctimes. Aquestes han estat utilitzades com arma política en la lluita pel poder. Si alguna cosa mostra aquest episodi és que les víctimes passen a formar part del decorat polític, cada partit les cita quan li convé, però no hi ha una política de veritable acompanyament, reconeixement i justícia.
Ha estat una mostra de la degradació de la política a la qual hem arribat: la priorització del càlcul partidista per sobre de la veritat, de l’ètica i de la cura de la població. Es tractava de liquidar a un personatge, sense tenir ni la mínima dignitat de reconèixer que les culpes eren compartides i els errors comesos eren de molts. Revela una irresponsabilitat col·lectiva: el centre estatal i el poder regional entenen la política com a relleu de càrrecs i negociació de cadires, no com a servei de la ciutadania. I si Mazón havia de dimitir, uns quants del Govern Central també haurien de fer-ho.
La responsabilitat política implica assumir tant el que es fa bé com el que es fa malament. Mazón ha prioritzat durant tot un any la supervivència política davant la transparència, ha dilatat les explicacions i tractat de mantenir el control institucional fins al final. Però els altres també. Especialment els responsables de les institucions estatals. No són pocs els experts que consideren que, més enllà del retard en els avisos del dia de la DANA, bona part de la culpa correspon als governs de Madrid per anar dilatant anys i anys la realització d’unes infraestructures reconegudes com necessàries des de fa molt de temps.
També ha evidenciat la degradació del periodisme. Una mostra més que la major part de mitjans de comunicació són avui els portaveus o la corretja de transmissió de partits polítics. N’hi ha de tota línia, però amb gran predomini dels afins a partits d’esquerra. L’importat en aquest periodisme no és la dada, la realitat completa, sinó només aquella part que interessa explicar. Allò que en castellà en diuen “el relato, sin importar el dato”.
Les declaracions de molts polítics, especialment les insultants i sempre punyents de personatges com Gabriel Rufián, han avivat el foc i la bogeria ha arribat fins i tot a la població. És comprensible la indignació, però s’està arribant a la pèrdua del sentit comú i del respecte més elemental. Avui mateix, 3 d’octubre, als noticiaris de televisió es veia com una persona que havia perdut a la seva mare en la DANA insultava a la periodista Maribel Vilaplana, que aquell dia va dinar amb Mazón, quan anava a declarar el jutjat, com si ella hagués estat la culpable de la seva mort.
El que ha passat indica que l’ètica no és només una assignatura pendent. S’ha deixat des de fa anys fora del temari. Si realment volem una política digna, cal canviar de paradigma: prioritzar la veritat, la responsabilitat i el servei públic.
Ha estat una mostra de la degradació de la política a la qual hem arribat: la priorització del càlcul partidista per sobre de la veritat, de l’ètica i de la cura de la població #DANA Share on X
Loading ...
