Un govern sense fills: Espanya, campiona d’Europa en pobresa infantil

Espanya presenta, en determinats aspectes, unes dades tan inquietants que haurien d’ocupar les portades i els debats parlamentaris. No obstant això, la quotidianitat política i mediàtica sembla preferir altres escenaris, menys incòmodes i més rendibles.

De totes les xifres que podrien escandalitzar, n’hi ha una que no sols hauria de fer-nos avergonyir com a societat, sinó també fer-nos reflexionar sobre el tipus de país que estem construint: la pobresa infantil.

Espanya encapçala el rànquing europeu de pobresa infantil amb un 29,2%, segons dades recents d’Eurostat. És a dir, gairebé tres de cada deu infants viuen en situació de precarietat. Més enllà del número, aquesta dada conté una tragèdia humana i una condemna social: milers de nens i nenes que creixen sense les mateixes oportunitats que la resta, sense estabilitat, sense un futur que pugui anomenar-se propi.

Tot allò que proclama la igualtat d’oportunitats queda reduït a pura retòrica quan la infància ja neix marcada per la pobresa.

Amb un punt d’ironia amarga, podríem dir que Espanya ha aconseguit un “èxit extraordinari”: superar Bulgària (28,2%) i Romania (26,2%), els dos països que durant dècades van encapçalar aquest trist rànquing europeu.

La distància amb la mitjana europea no deixa de créixer: si fa dos anys era de 9,5 punts, avui arriba ja als 9,9. L’evolució parla per si sola: les polítiques del govern en aquest àmbit no només no funcionen, sinó que empitjoren el problema.

El drama no es limita a la infància. Quan s’amplia el focus als joves fins als divuit anys, el percentatge de persones en risc de pobresa o exclusió social s’enfila fins al 34,6%, mentre que la mitjana europea és del 24,2%. És a dir, una de cada tres persones joves a Espanya viu amb mancances greus. I això, en un país que té una de les taxes de natalitat més baixes del continent, esdevé doblement paradoxal: els pocs fills que tenim, els condemnem a la pobresa.

Diversos estudis, com els de la Fundació Funcas, apunten que el problema és estructural i s’arrossega des de fa dècades. Espanya destina a polítiques familiars i d’infància la meitat del que inverteixen els països europeus del seu entorn. És un model que no protegeix ni acompanya les famílies amb fills, ni facilita la conciliació, ni garanteix un accés just a l’habitatge. En definitiva, un sistema que no ofereix als pares la possibilitat real de tenir fills sense veure compromesa la seva estabilitat econòmica.

Funcas proposa un pla integral que inclogui reformes profundes en l’educació, incentius per a l’ocupació estable i digna dels pares i mares, l’ampliació de la prestació per fills a càrrec i una política d’habitatge que no condemni els joves a lloguers impossibles.

Però el que planteja és molt més que un seguit de mesures tècniques: és una visió de país, un model de societat que Espanya sembla haver perdut. Perquè sense polítiques familiars sòlides, no hi ha futur demogràfic, ni cohesió social, ni prosperitat econòmica que aguanti.

Ara bé, darrere d’aquest fracàs hi ha un factor menys comentat, però essencial: la desconnexió vital dels nostres governants amb la realitat familiar. La política, com tota activitat humana, reflecteix les experiències i prioritats dels qui la practiquen. I és aquí on trobem un detall revelador. Si deixem de banda el president, el Consell de Ministres està format per 22 persones. Doncs bé: entre totes sumen només 10 fills, és a dir, menys de mig fill per ministre. I encara gràcies, perquè algunes excepcions inflen la mitjana com és el cas de la ministra de sanitat, Mónica García, que té tres fills.

Espanya ha convertit el nen en un problema econòmic, en lloc de veure’l com una promesa de futur. Les polítiques familiars són parcials, descoordinades i manquen d’ambició. No hi ha una mirada integral sobre la família com a nucli fonamental de la societat, sinó una successió de pedaços que només serveixen per maquillar les estadístiques.

En definitiva, ens trobem davant d’un fracàs col·lectiu. No únicament econòmic, sinó antropològic i moral. Un país que no sap —ni vol— cuidar la seva infància és un país que renuncia al seu demà. I potser aquesta és la tragèdia més profunda d’Espanya: no haver perdut els recursos, sinó haver perdut la sensibilitat.

Govern sense fills, país sense futur. La frase sona dura, però resumeix perfectament el drama d’un país que ja no es reconeix en els ulls dels seus infants.

 Loading ...