El mes d’abril passat es van publicar en aquest portal dos articles sobre el canvi de nom dels Jardins de Mossèn Cinto, un d’Enric Casanovas i l’altre d’un servidor. Posteriorment s’ha produït l’aprovació definitiva del canvi per part de la plana major de l’Ajuntament.
Gerència d’Urbanisme
Pla de la Ciutat
L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat, amb data efectiva 19 de juny de 2025, canviar la
denominació de l’espai del Districte Sants-Montjuïc: Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer per la nova denominació: Jardins de Jacint Verdaguer.
Barcelona, 26 de juny de 2025.
Potser semblarà que tornar a ocupar-se d’aquest tema mentre el planeta Global va com va, sigui entretenir-se en una minúcia localista i cometre una blasmable frivolitat. Tanmateix, voldria presentar el cas a manera d’un patró que representa maneres de fer que es donen en tots els àmbits de la nostra societat.
En el Plenari del Consell de Districte de Sants-Montjuïc de 20-3-2025, es va donar suport al canvi de nom per part d’una majoria de Consellers (17 contra 2). Els parlaments dels portaveus de cada partit es poden seguir en aquest vídeo (a partir de 1:04:00). Tot plegat és penós, però val la pena si prenem en consideració les argumentacions respectives dels que van votar a favor del canvi. En transcric algunes frases, en cursiva, i les comento a fi de posar en evidència la càrrega partidista que traginen, així com la indigència intel·lectual de què pateixen. La presumptuositat, i la barra, amb què les reciten, es pot apreciar veient el vídeo.
Albert Deusedes (PSC):
“Aquest canvi de nom és una petició de totes les associacions verdaguerianes del país i de la ciutat, i respon a la voluntat de remarcar la dimensió literària del personatge per damunt de la religiosa.”
Ignoro quina en porten de cap les susdites “associacions verdaguerianes” que les ha conduït a demanar un canvi tan forassenyat. El cas és que s’han apropiat de l’esperit de Verdaguer i l’han esquinçat en dues dimensions, a fi de col·locar la que els interessa a sobre de l’altra, de manera que l’amagui. Passen per alt que les dues dimensions no es poden destriar sense desbaratar-ho tot, ja que la literatura de Verdaguer està amarada de religiositat, de signe cristià i catòlic.
A veure si a Salamanca, on hi ha la “Plaza de Fray Luis de León”, també apareixeran unes “asociaciones leoninas” que tindran la voluntat de remarcar la seva dimensió literària per damunt de la religiosa i reduiran el nom a “Plaza de Luis de León”, sense el Fray. Per suposat que allà ni se’ls ha passat pel cap. Però aquí hem de donar la nota, encara que sigui desafinada.
El Conseller, malgrat que com a tal té el deure moral de no dir mentides i que poc abans li ha retret al Conseller de Vox que “són mentida la majoria de coses que diu”, tot seguit en deixa anar dues de ben gruixudes:
“L’autor firmava com a Jacint Verdaguer”
L’autor no va firmar mai com a Jacint Verdaguer. Abans de ser ordenat sacerdot rubricava les seves cartes en català amb el nom de Jacinto, Cinto, Jacinto Verdaguer, o J. V. Després de l’ordenació, a l’edat de 25 anys, les firmava amb aquests mateixos noms, però afegint-hi, amb poquíssimes excepcions, l’abreviatura “Pbre”, que vol dir “Prevere”, assenyalant així la seva professió de sacerdot precisament durant els seus anys de plenitud literària. I és que Verdaguer no es dividia a sí mateix en dues dimensions.
“el sobrenom de Mossèn Cinto el van promoure durant el franquisme, el règim, com a manera de fer la seva memòria més acceptable.”
El Conseller somia truites franquistes, perquè amb el sobrenom de Mossèn Cinto és com se’l coneixia popularment en vida i com s’hi adreçaven els seus amics i coneguts. L’apel·latiu Mossèn és el tractament que es dóna a un prevere, de la mateixa manera que a un metge se li dóna el de Doctor. Els contemporanis de Verdaguer no distingien entre el mossèn i el literat. Li deien Mossèn Cinto i sabien molt bé que sacerdot i poeta ho era tothora en la unitat de la seva persona. Un cop difunt (1902) se’l va seguir anomenant amb aquest “sobrenom” durant molt de temps, com consta en diaris i revistes dels anys corresponents.
*En la seva tomba al cementiri de Montjuïc, que data de juny del 1903, s’hi va inscriure, en el cap d’una Creu, la paraula “MOSSEN”, i en el travesser dels braços, “JACINTO VERDAGUER”. Més endavant es va canviar la paraula “JACINTO” per “CINTO”, que és tal com figura en l’actualitat.
*El monument a Verdaguer de Folgueroles, conegut com “El Pedró”, és del 1908 i porta la inscripció «El poeta M. Jacinto Verdaguer y Santaló nasqué en aquest poble el 17 de Maig de l’any de N†S 1845» (La “M.” no vol dir Monsieur ni Mister, sinó Mossèn.)
Gosaria afirmar que en els dos casos el franquisme no hi va poder intervenir, per raó que va néixer massa tard.
D’altra banda, el mateix any franquista, 1970, en què es van inaugurar els jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, es van ampliar els del Palauet Albèniz, també a Montjuïc, i se’ls va posar el nom de Jardins de Joan Maragall, sense que els franquistes de torn tinguessin cap escrúpol pel fet que el poeta Maragall no fos “Mossèn”.
A tall de mostra, cito un parell de monuments, dedicats a Verdaguer, que han estat inaugurats en plena democràcia i que porten el “Mossèn” sense cap complex:
*JARDÍ MN. CINTO VERDAGUER / LLAR DEL PENSIONISTA / RIPOLL 1984.
*A MOSSÈN JACINT VERDAGUER / (1845-1902) / POETA NACIONAL DE / CATALUNYA / 15 – SETEMBRE 2.002 / VEÏNS DEL CENTRE DE LA VILA / AJUNTAMENT DE CARDEDEU
Per tant, adduir com a motiu del canvi que els jardins de Montjuïc es van inaugurar en època franquista no té cap ni peus. ¿Que va ser llavors que se’ls va posar el nom de “Mossèn Cinto Verdaguer”? Doncs molt bé, perquè va ser un encert. I és que durant el règim franquista també es feien coses bé, de la mateixa manera que ara, en règim democràtic, també se’n fan de malament, com per exemple, la proposta, aprovació i perpetració d’aquest canvi de nom.
En resum: els arguments d’aquest Conseller són falsaris, però ho són en un grau tan superlatiu que sonen a burla i ofenen.
Francesc Almacelles (ERC):
“És cert que la vida d’en Jacint Verdaguer va ser fascinant, però és cert que el reconeixement és a l’autor.”
Doncs jo trobo fascinant, fins a la perplexitat, que el Conseller escindeixi, amb tal desimboltura, l’autor Verdaguer de la vida de Verdaguer. Perquè sense vida no hi ha autor i perquè en la vida de Verdaguer com a autor també hi era el sacerdot, i viceversa. El reconeixement és a la persona, que era autor i mossèn. Els escrits de Verdaguer reunits sota el títol “En defensa pròpia”, per exemple, no existirien si el seu autor no fos mossèn.
“El caire, el seu perfil religiós, té interès a un altre nivell.”
El Conseller entra a sac i trosseja la vida de Verdaguer en caires o perfils, els distribueix en diversos nivells, i s’interessa només pel nivell que li convé a fi d’escapçar-li del nom la paraula “Mossèn”. Potser creu que així li fa un favor a Verdaguer? Jo crec que més aviat pretén generalitzar els seus particulars prejudicis ideològics. En tot cas, no hi toca.
“però fins i tot tota la literatura científica parla de Jacint Verdaguer”
La literatura científica que en parla així, ho fa per mitjà d’un procés d’esterilització de la persona de Mossèn Cinto que li evapora el “Mossèn”, i d’un altre de dissecació que li redueix el nom de “Jacinto” a “Jacint”. La cosa, però, no té res de científica, perquè Verdaguer era empíricament un Mossèn i perquè el seu nom real era “Jacinto”, que és amb el que va ser batejat l’any 1845, tal com figura, de ciència certa, en la seva partida de baptisme: “sely posá, pr. nom Jacinto Sagimon Ramón, foren sos padrins: Jacinto Guell…”, on es pot apreciar que el seu padrí també es deia Jacinto… I és que aquest nom, de procedència castellana, llavors estava normalitzat a Catalunya des de feia, pel cap baix, dos segles i mig. I no pas perquè estigués prohibit posar noms en català, com en temps del franquisme. “Jacinto” era un nom catalanitzat, que en el cas de Verdaguer es pronunciava amb la parla de la Plana de Vic. El diccionari Català-Valencià-Balear informa:
JACINT || 3. Nom propi d’home. (…) És freqüent la forma castellana Jacinto, i abreviadament Cinto. Fon.: Les formes vulgars del nom propi Jacint són: ʒəsíntu, síntu (Barc.)
Conclusió: el terme “Jacint Verdaguer” és una abstracció que no té res a veure amb la realitat i que si es fa servir en la literatura científica és per culpa d’una mala praxis del mètode científic.
“estaria bé que al costat del reconeixement de l’autor literari, Jacint Verdaguer i Santaló, es promogués la seva obra, el seu coneixement i la seva aportació a la cultura, que tants partits citen però desconeixen.”
La seva obra és promou i coneix sobradament. Tothom que llegeix el sobrenom “Mossèn Cinto Verdaguer”, tal com fa 56 anys que s’anomenen els jardins de Montjuïc, sap que és un literat. I si no ho sap, tampoc se n’assabentarà pel fet que el citin com a Jacint Verdaguer i Santaló. Potser és el Conseller qui desconeix l’obra de Verdaguer i la seva aportació a la cultura, perquè altrament s’hauria adonat de fins a quin punt és l’obra d’un mossèn i no maldaria amb tant de fanatisme per escamotejar-li aquest caire.
Laura Cuadrado (Junts):
“Estaria bé que aquest tema hagués passat per la taula de memòria històrica, però donarem suport per la voluntat de les associacions.”
En efecte, estaria bé, perquè la memòria històrica els hauria exigit que el nom dels Jardins es mantingui tal com està pels segles dels segles, i tothom hauria votat en contra de canviar-lo. Malauradament, però, la Consellera doblega l’esquena davant la voluntat de les associacions verdaguerianes, traeix la memòria històrica, i opta per lliurar el bon nom de Mossèn Cinto a mans de la manipulació ideològica, enlloc de defensar la veritat. I tot seguit recrimina als dos partits, Vox i PP, que han votat en contra del canvi, que “el poeta i patriota que lluitava per Catalunya i la llengua catalana és el que vosaltres voleu abolir.” Tot perquè, en referència al Conseller de Vox, “m’ha sorprès que vostè reivindiqui la seva figura quan abans ens deia en aquest mateix plenari que hi hagués una bandera espanyola en aquesta sala.” La Consellera barreja naps amb cols, i a sobre demana als dos partits dissidents “una mica de coherència”, que és precisament la que ella no té quan vota en contra de la memòria històrica que reivindica.
Jorge Arley Trujillo (Barcelona en comú)
Comença el seu discurs amb unes frases tòpiques que glosen fredament els mèrits literaris de Verdaguer, però tot seguit s’escalfa i no es pot estar de traspuar populisme: “Verdaguer no era només un capellà, era un poeta del poble, i avui cal reivindicar-lo des d’aquesta perspectiva.”
Llavors aprofita que Verdaguer va poetitzar “L’Emigrant” per dir coses molt boniques -tot s’ha de dir- sobre la qüestió de la immigració, mentre de sota mà prepara una canonada que, un cop disparada, fa feredat per la càrrega totalitària que escampa:
“Som una societat que respecta totes les creences, però també som una societat aconfessional. Per això retirar el terme Mossèn dels jardins no és cap atac a la seva figura sinó un reconeixement al seu llegat literari i popular per sobre de la seva condició eclesiàstica.”
Un sofisma enlluernador, però que se li gira en contra: justament perquè som aconfessionals li hem de respectar a Verdaguer el terme Mossèn. Si l’hi censurem és per obediència a la confessió anticlerical, vist que no hi ha cap raó aconfessional per fer-ho. Si a Verdaguer l’anomenaven “Mossèn” no era perquè la societat del seu temps fos confessional, sinó perquè ell era un mossèn, igual que en la nostra societat aconfessional també n’hi ha, de mossens, i així se’ls anomena.
L’argument del Conseller és totalitari per raó que si fos vàlid ja podríem córrer a treure tots els Sants, Santes, Beats, Beates, Mossens, Canonges, Pares, Mares, Verges, i Mares de Déu, que donen nom a tants espais públics de Catalunya. Ja hi ha sectaris confessionals que ho intenten, i a vegades guanyen batalles, com en el cas d’aquest “Mossèn” de Montjuïc i el de les tres “Santes” de Gràcia, que han aconseguit esborrar-los del mapa. Però aquesta guerra cultural no la guanyaran pas. La seva irracionalitat no podrà contra la raó.
Si de bona fe, i sense segones intencions, s’hagués volgut ressaltar el llegat literari i popular de Verdaguer, n’hi hagués hagut prou amb modificar el nom dels Jardins com segueix: “Jardins del poeta Mossèn Cinto Verdaguer.” Amb aquest petit afegitó, el llegat eclesiàstic, literari i popular de Verdaguer quedaria ressaltat amb equitativa justícia. Però no, enlloc d’afegir el “Poeta” han preferit treure el “Mossèn”, cosa que va en contra de les seves preteses aspiracions de remarcar la vessant literària de Verdaguer. Se’ls veu el llautó, i la mala fe.
“Verdaguer va ser molt més que un Mossèn i avui és un autor canònic de la literatura catalana i un símbol de la cultura del nostre poble. Per tant, el nostre vot és a favor.”
Una fal·làcia populista que ofèn el proverbial seny del nostre poble, perquè si el pretext adduït, enlloc de ser llefiscós, tingués consistència, caldria que s’afanyessin a liquidar el “Mossèn” de la munió de carrers, avingudes, passatges, rambles, places, parcs, fonts, jardins i escoles que hi ha per tot Catalunya i que, igual que els jardins de Montjuïc, han estat batejats, pel nostre poble, amb el nom de “Mossèn Cinto Verdaguer”: d’aquests, uns 44. I encara quedarien els que tenen el nom de “Mossèn Jacint Verdaguer”: uns 42. En total, doncs, n’hi ha uns 86 que exhibeixen aquest maleït “Mossèn” que ha generat en certs sectors una fòbia histèrica que els ha portat a escollir un innocent jardí de Montjuïc com a boc expiatori d’alguna culpa imaginària i decapitar-li el “Mossèn”. En el Plenari ho va exposar amb prou encert el Conseller del PP quan va diagnosticar el fet com a “surrealista”, només que es va descuidar de puntualitzar que es tracta d’un surrealisme de vol gallinaci, ridícul i grotesc.
Epíleg
El nom “Jardins de Jacint Verdaguer”, a més de ser artificial, falsificat, carrincló i cursi, fa de mal pronunciar, i posat que algú aconsegueixi articular-lo amb claredat, sona malament a l’oïda de qui l’escolta, per poc sentit poètic i musical que tingui. Si això és homenatjar Verdaguer valdria més que el deixessin descansar en pau, que prou que ha estat estiregassat d’una banda i de l’altra per fer-lo servir de mascota d’ideologies de tota mena.
A hores d’ara, el pobre Verdaguer està en mans de les “entitats verdaguerianes” i els seus escamots d’erudits desmitificadors que disseccionen i analitzen fil per randa, amb microscopi electrònic, la vida i obra de Verdaguer, cosa que ha donat fruits molt valuosos, com ho són les edicions de les seves obres en estat pur, tal com van sortir del seva ment, netes de les errades dels editors i de les manipulacions abusives dels correctors lingüístics. Això és magnífic i mereix l’agraïment del poble, però no legitima a les susdites entitats perquè monopolitzin la figura de Verdaguer fins al punt d’immiscir-se en la nomenclatura d’uns Jardins i reclamar que els rebategin amb el nom que s’han inventat a efectes de les seves elucubracions.
Ja han aconseguit que totes les obres de Verdaguer s’editin amb el nom espuri de “Jacint” enlloc de “Jacinto.” Ara, no en tenen prou que encara han de malmetre el nom d’uns Jardins que estan molt a gust amb el que tenen des de fa cinquanta-sis anys? I aquesta caterva de Consellers municipals que es posen al seu servei a base de perbocar falsedats impregnades de les seves dèries partidistes, que potser tenen por a les entitats verdaguerianes, que els aproven aquesta atzagaiada? No s’han adonat que des del punt de vista urbà i cívic, aquest canvi de nom es molt perjudicial: que s’han de modificar els rètols a Montjuïc, de situació i de direcció, i això costa diners públics; que la xarxa d’Internet va plena de webs que informen sobre la història i la conformació d’aquesta Jardins, i totes els citen com a Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer? Si encara es tractés d’un canvi constructiu i útil, rai. Però no és més que un nyap delirant que no comporta cap benefici, ni un de sol, només perjudicis.
Vegem ara dos mossens i literats contemporanis, ja traspassats, als quals s’han dedicat espais públics amb el nom de “Mossèn”, sense que a ningú li hagi sobrevingut la paranoia que això amagués la seva tasca com a literats:
*Pere Ribot, poeta (1908-1997): Jardins de Mossèn Pere Ribot. Capellades/ Avinguda de Mossèn Pere Ribot. Breda; Riells i Viabrea/ Carrer de Mossèn Pere Ribot. Vilassar de Mar; Arbúcies.
*Josep Maria Ballarín, escriptor (1920-2016): Carrer Mossèn J.M.Ballarín. Gósol/Associació cultural de Mossèn Ballarín. Gósol.
(A diferència de les associacions verdaguerianes, que li han tret el “Mossèn” a Verdaguer, com si fos una taca, aquesta associació ballariniana fins i tot se l’ha posat, com una joia, en el seu propi nom.)
El cas de Josep Maria Ballarín és curiós, perquè a les notícies sobre la seva mort se’l cita gairebé sempre com “el capellà i escriptor”, i amb titulars com “Mor Mossèn Ballarín”. Fins i tot informen que era conegut com “el capellà del poble”. La cosa, doncs, és similar a quan va morir Verdaguer l’any 1902, en què totes les notícies i homenatges el citaven com a Mossèn Cinto Verdaguer.
A manera de conclusió edificant.
Per quins set sous li ha tocat el rebre a Mossèn Cinto? Per què no pot gaudir pòstumament d’uns jardins que tinguin el mateix nom amb què tothom el coneixia en vida? Per què li han d’amputar el “Mossèn” i a sobre vexar-lo amb aquest malnom de “Jacint” que mai no ha estat el seu?
La resposta ens importa a tots, perquè aquest cas, que sembla intranscendent i banal, ens il·lustra, si li traiem suc, sobre una manera de fer que, com he assenyalat al començament, és dóna en tots els àmbits, però sobretot en el parlamentari, és a dir, en l’exercici del poder. En la pràctica democràtica veiem dia a dia com les lleis i els decrets, que són mitjans que transmeten els valors del bé i el mal a la societat, s’imposen per la força bruta d’una “majoria”. Tant fa la qualitat dels valors, si són metall noble o escòria.
Només compta que en un moment donat uns grups de poder s’aglomerin per formar majoria en el joc democràtic i guanyin el dret a dictar les seves normes, i en conseqüència a escampar els seus valors. La qüestió és que l’eina de la democràcia no es fa servir per buscar veritats que siguin reconegudes i compartides per tothom, mitjançant diàlegs parlamentaris de caire socràtic, sinó per imposar mentides que es disfressen de veritats a base de sofismes i fal·làcies. El cas d’aquest canvi de nom dels Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer és un paradigma d’aquesta manera de fer.
Es diu que la veritat ha caducat i hem encetat l’època de la postveritat. Jo més aviat diria, des d’una posició intempestiva, que l’època actual és la de la Falòrnia i la Impostura, com si un Demiürg corruptor anés expel·lint mentides amb perfum de veritats relatives al gust de cadascú, a fi que les absorbeixi la consciència col·lectiva i en conformi el pensament mitjà, que no és el pensament únic, sinó un conglomerat de pensaments inflexibles que no són fruit de la reflexió i que han estat precuinats per interessos que lluny d’oferir-nos un tast de la Veritat pretenen que li donem l’esquena i fem com si no existís.
És per això que em sembla oportú finalitzar, a manera de catarsi alliberadora, amb aquests dos poemes:
Mossèn Cinto Verdaguer (de “Roser de tot l’any”. Dia 20 d’agost)
I
La veritat de l’empiri és baixada
per ser l’estrella del pobre mortal,
ai!, en la terra no troba posada
i reprenent cap al cel la volada
enmig dels àngels prengué sitial.
II
Puja a la terra la lletja mentida,
totes les arpes li canten llaors:
la llum del dia quedà enterbolida,
i, abandonada la font de la vida,
de mil en mil s’hi morien los cors.
Antonio Machado (de Proverbios y Cantares).
¿Tu verdad? No, la Verdad,
y ven comigo a buscarla.
La tuya, guárdatela.
El cas d’aquest canvi de nom dels Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer és un paradigma d’aquesta manera de fer. Share on X
