El Sahel, aquesta franja que separa el desert del Sàhara de les sabanes de l’Àfrica negra, s’ha convertit en l’epicentre d’un conflicte que combina la misèria, la demografia explosiva i la violència sense fre. En aquesta regió, on viuen més de 400 milions de persones, els Estats són fràgils, les fronteres poroses i els exèrcits, insuficients. El resultat és un buit de poder que atrau tots els actors del desordre: des del gihadisme global fins als mercenaris russos, passant per les xarxes criminals que trafiquen amb tot l’imaginable.
La descomposició no va començar ahir.
Durant anys, el Sahel va ser una zona d’equilibri precari sostinguda per la presència francesa. L’operació Barkhane , iniciada el 2014, pretenia frenar l’avenç del terrorisme islàmic a Mali, Níger i Burkina Faso. Però la fatiga política a París, unida al sentiment antifrancès alimentat pels nous règims militars, ha acabat per expulsar França del tauler. Al seu lloc ha entrat Rússia, a través del grup Wagner i altres estructures similars que, més que estabilitzar, garanteixen a Moscou accés privilegiat a les mines d’or, urani o coltan. El preu és una aliança cínica: protecció a canvi de recursos.
El buit deixat per Occident ho ocupen també les milícies locals, entre elles els pastors fulani o peul, el nom dels quals evoca a una de les ètnies més antigues i esteses de l’Àfrica occidental. Originalment dedicats al pasturatge, molts dels seus grups armats s’han transformat en veritables bandes paramilitars que operen a Nigèria i països veïns, enfrontats amb comunitats agrícoles en conflictes per la terra i l’aigua. La frontera entre bandits, gihadistes i milicians és difusa: sovint són les tres coses alhora.
Tot aquest entramat converteix el Sahel en un espai sense llei.
Com descriu el periodista Pablo Ginés, Líbia funciona com “l’illa de la Tortuga” d’aquest nou Carib africà: un refugi on convergeixen armes, drogues, immigrants i diners bruts. D’allà parteixen les rutes cap a la Mediterrània que alimenten les màfies de la immigració i sostenen un negoci multimilionari. Des de les costes líbies, milers de persones intenten cada any assolir Europa, en un flux que barreja desesperació, crim i geopolítica.
Nigèria, el gegant africà, és el país més amenaçat pel desbordament de la inestabilitat. Amb més de 230 milions d’habitants i un pes demogràfic que condiciona tota l’Àfrica occidental, la caiguda en el caos tindria conseqüències catastròfiques. El nord del país està ple de grups armats -Boko Haram, l’Estat Islàmic d’Àfrica Occidental, les milícies fulani- que competeixen per territori i botí. Si Nigèria s’ensorra, el Sahel sencer s’enfonsaria amb ella. El cristianisme és el gran obstacle. Per això pateix cada cop més.
Europa, mentrestant, assisteix al deteriorament des de la distància, atrapada entre la seva impotència estratègica i la seva dependència energètica.
França, esgotada i sola, ha estat incapaç de mantenir l’esforç militar. Espanya, que hauria de ser el país més interessat en l’estabilitat del flanc sud, es limita a una política simbòlica, sense influència real. Itàlia, que pateix directament la pressió migratòria, tampoc no aconsegueix articular una estratègia comuna. Brussel·les parla d’“associacions per al desenvolupament”, però el problema del Sahel no és només econòmic: és de poder, de seguretat i de civilització.
El resultat és que la defensa europea es recolza cada cop més en un actor aliè: el Marroc, convertit en guardià involuntari de la Mediterrània occidental. Washington ho sap i reforça els seus vincles amb Rabat, conscient que, si el Sahel s’enfonsa, el caos arribarà al Magrib. El Marroc esdevé així la muralla avançada d’Occident, mentre Europa mira cap a una altra banda.
El Sahel, en definitiva, condensa tots els ingredients d’una tempesta perfecta: creixement demogràfic desbocat, crisi climàtica, pobresa endèmica i fanatisme religiós. En un territori tant vast com incontrolable, qualsevol espurna pot encendre l’incendi. I si s’estén el foc, no trigarà a arribar a les portes d’Europa. El que avui sembla un problema llunyà és, de fet, la frontera immediata del nostre futur.
Europa no es pot permetre seguir cega davant del seu sud. Si no actua amb una estratègia clara —de seguretat, desenvolupament i cooperació real— el Sahel esdevindrà un forat negre que absorbirà tota esperança d’estabilitat a l’Àfrica i, per extensió, a la Mediterrània. La història ensenya que les civilitzacions no cauen pels cops de l’enemic, sinó per la seva indiferència. Al Sahel, aquesta lliçó es repeteix amb una claredat inquietant.
França se'n va, Rússia entra, Europa calla. El Sahel s'enfonsa. #Geopolítica #Europa #Àfrica Share on X
Loading ...
