La data del 4 d’octubre ha d’entrar, sens dubte, en les referències polítiques de Catalunya. Aquell dia es va fer visible de manera nítida la força de la comunitat musulmana al nostre país, sobretot a Barcelona, on es va celebrar una gran manifestació contra les atrocitats que l’exèrcit israelià comet a Gaza, i també a altres ciutats com Tarragona. El fenomen és especialment rellevant perquè, com més petites eren les concentracions, més clara es feia la presència organitzada d’aquells col·lectius.
A Barcelona, la Guàrdia Urbana va calcular unes 70.000 persones al matí. Evidentment, no totes tenien origen musulmà: hi havia un gran contingent de famílies catalanes, joves, gent gran, militants polítics i ciutadans indignats amb les imatges de la destrucció a Gaza.
Però dins d’aquesta heterogeneïtat, el nucli musulmà es va fer molt visible, sobretot per la participació de dones amb mocador, noies joves, i homes d’edats diverses, molts dels quals eren nouvinguts. Alguns mitjans van subratllar la presència de fills i nets de la immigració, intentant donar-li un to de catalanitat. Tanmateix, no van assenyalar que el gruix de la participació provenia encara d’adults arribats de països musulmans. Fins i tot en detalls com la presència de taxis, molts conduïts per xofers d’aquesta comunitat, quedava clara la seva implicació.
La manifestació del matí es va desenvolupar amb absoluta normalitat i de manera pacífica. Però a la tarda, l’ambient va derivar en violència. Es van produir atacs contra botigues i comerços, seleccionats arbitràriament sota la sospita de tenir interessos jueus. Cal remarcar-ho: no era ja una protesta per Palestina o Gaza, sinó accions amb un marcat component d’hostilitat contra el poble jueu.
Els crits i les pancartes no es limitaven a criticar Netanyahu i el seu govern —un fet lògic i justificat— sinó que qualificaven tot l’Estat d’Israel de genocida, entrant en un terreny inequívocament antijueu.
Això reflecteix un problema de fons: la confusió, voluntària o no, entre l’Estat d’Israel, el conjunt del seu poble i el seu govern actual. Aquesta confusió és la que alimenta una onada creixent d’antisemitisme al nostre país. Cal dir-ho amb claredat: el rebuig a les polítiques d’Israel no pot traduir-se en odi als jueus, i això és el que, per desgràcia, es va veure aquella tarda.
També cal parlar del paper de les forces de seguretat. La Guàrdia Urbana de Barcelona pràcticament va desaparèixer de l’escenari, i els Mossos d’Esquadra van intervenir tard i de manera limitada. Fins i tot, en alguns moments, es van veure obligats a recórrer a spray pebre per contenir grups violents.
Tot plegat va posar en evidència la feblesa de la protecció ciutadana davant situacions de tensió i la manca de preparació per defensar els béns comuns i privats. La pregunta és inevitable: per què la resposta policial va ser tan feble?
Aquest episodi té, a més, una lectura política més àmplia. Recorda, de manera inquietant, els plantejaments de la novel·la Sumisión de Michel Houellebecq. L’autor francès imagina un futur on la Germandat Musulmana, liderada per Mohammed Ben Abbes, arriba al poder gràcies a les aliances amb socialistes i conservadors que volen frenar l’extrema dreta. Amb el nou règim, la Sorbona es converteix en universitat islàmica, els professors conversos gaudeixen de salaris alts i poligàmia, els jueus emigren a Israel, i el paper de la dona queda relegat a l’àmbit domèstic. El protagonista, François, es veu temptat de convertir-se a l’islam per aprofitar els avantatges socials.
La novel·la, òbviament, és una provocació literària, exagerada i polèmica. Però té elements d’interès polític, sempre que no la llegim com una tesi literal sinó com una metàfora que convida a reflexionar.
Avui és fàcil veure la temptació d’alguns partits —socialistes, republicans i comuns— d’establir aliances tàctiques amb grups musulmans organitzats, especialment amb l’objectiu de guanyar el seu vot. Ja no es tracta només dels adults que s’han nacionalitzat, sinó sobretot dels fills nascuts aquí, que són plenament ciutadans amb dret a vot. La política catalana ja no pot ignorar aquesta realitat.
També és revelador el diferent tracte institucional cap a les celebracions religioses. Les festivitats musulmanes reben cada vegada més reconeixement per part dels nostres governants, mentre que les festes populars i religioses catalanes —com la Mercè o les Festes Majors— són sovint negades en la seva condició religiosa: expulsades de la celebració.
La diferència no és casual: respon a una combinació de factors. D’una banda, la fòbia de molts polítics al cristianisme, part essencial del llegat cultural català. De l’altra, la voluntat d’obtenir nous suports electorals a través de la comunitat musulmana, que es percep com un bloc emergent i organitzat. Quan, a més, es vincula el discurs amb la defensa legítima dels drets humans a Gaza, la jugada política sembla guanyar més força.
En definitiva, el 4 d’octubre no va ser només una data de mobilització ciutadana contra un conflicte internacional. Va posar damunt la taula reptes profunds per a la convivència, la seguretat i la política catalana. La presència organitzada de la comunitat musulmana, la confusió entre crítica política i antisemitisme, la feblesa policial i la temptació d’aliances polítiques amb col·lectius concrets són factors que no es poden obviar. Ignorar-ho seria un error greu: el debat és incòmode, però inevitable, i marcarà bona part del futur immediat de Catalunya.
Antisemitisme i confusió entre Estat d’Israel i govern Netanyahu: un debat urgent. #Israel #Antisemitisme Share on X
Loading ...
