Hi ha ciutats que milloren a còpia d’ofici i constància; Barcelona, en canvi, sembla especialitzada a perdre punts de qualitat de vida amb una eficàcia escrupolosa. L’Ajuntament de Collboni ha convertit l’art de governar en la pràctica del titular. Entre anunci i anunci, la ciutat s’esfilagarsa. El veí marxa —per preu, per cansament, per pèrdua de referències— i el que queda adquireix una textura estranya, com si el barri ja no fos el seu barri, sinó un decorat per llogar.
La pell dels barris s’esfilagarsa
El turisme, omnipresent, ja no s’atura a la postal. Envaeix pendents i carenes —fins i tot al Carmel— i colonitza la vida quotidiana amb un dret d’admissió tàcit: qui hi viu tot l’any s’hi adapta o se’n va. El segon grup benestant és el visitant de llarga durada, l’“expat” que pot pagar el que el veí no pot. El tercer, paradoxal i trist, és el que s’estén amb una regularitat implacable: la gent que malviu al carrer. Hi ha zones de misèria a la vista de tothom, i ningú sembla tenir la clau del pany.
Mentrestant, el comerç que feia barri —el forn amb memòria, la merceria amb conversa, el taller que t’arreglava el món i la bicicleta— abaixa persiana. En el seu lloc, franquícies intercanviables, bars sense arrel i supermercats de 24 hores de comptabilitat misteriosa. El barri, que era una comunitat, esdevé un intercanviador: molta rotació, poca vida compartida.
Mobilitat de disbauxa
La ciutat no ha aconseguit normes de convivència mínimes entre vianants, bicicletes, patinets i cotxes. A voltes, travessar un passeig és una prova atlètica. El vehicle privat s’ha convertit en enemic públic número u, sense que el transport metropolità ofereixi una alternativa digna i fiable. Dir que viure a 40 o 50 quilòmetres “és com viure a Barcelona” és autoenganyar-se: la mobilitat real ho desmenteix cada dia. L’Àrea Metropolitana —que hauria de ser l’espai del sentit comú— és un trencaclosques on cada peça va a la seva.
Governar és prioritzar (i aquí no es prioritza)
L’alcalde governa amb 10 regidors de 41 i acumula reprovacions al ple. El mecanisme democràtic permet que la crítica no tingui cap conseqüència pràctica: una reprovació és una carta als Reis. Mentrestant, la política municipal es concentra en el calendari d’esdeveniments —festivals, congressos, orgulls, espectacles— mentre s’ajornen els deures bàsics: neteja, seguretat de proximitat, habitatge assequible, manteniment de l’espai públic i una economia urbana que no depengui del monocultiu turístic.
L’urbanisme, en comptes d’ordenar, fa d’aparador. El cas del projecte museístic a l’antic Cinema Comèdia —amb la idea d’elevar-hi un volum desmesurat— és simptomàtic: més icona, menys ciutat. Barcelona no necessita més focs d’artifici; necessita llum de treball.
L’AMB que no lidera
Un alcalde de Barcelona és, vulgui o no, el primer gestor metropolità. Aquí, el lideratge s’ha esvaït. L’expulsió silenciosa de famílies cap a primera i segona corona, sumada a l’arribada constant de nova població, ha tensionat tots els serveis. No es passa de sis a vuit milions d’habitants a Catalunya —amb el gruix a l’entorn barceloní— sense un pla seriós d’infraestructures, habitatge i serveis socials. No s’ha fet, i el resultat és el col·lapse intermitent: escoles plenes, CAPs saturats, transport insuficient, carrers bruts.
Immigració i curtterminisme
La immigració pot ser una bona notícia si s’integra amb sentit del bé comú. Quan s’utilitza com a maquillatge estadístic del PIB i com a mà d’obra barata per alimentar sectors dependents del turisme, el que s’obté és precarietat i conflictivitat. Aquest és el punt on som: un malestar que no neix de les persones, sinó de la manca de política. Governar és anticipar; aquí s’ha optat per improvisar.
L’oposició absent
Fer oposició a l’Ajuntament és difícil —els focus mediàtics són escassos—, però encara ho és més si es confon amb llegir un text al ple i marxar a dinar. Sense projecte, sense carrer i sense constància, l’oposició és una ombra. Barcelona pateix un alcalde de titular i unes alternatives que no s’ho creuen. El ciutadà s’hi mira i se’n desdiu: la ciutat li queda cada dia més lluny.
Què caldria fer (ahir)
- Contenir el turisme amb límits reals: moratòria neta d’allotjaments turístics, controls efectius d’apartaments i redistribució de fluxos.
- Habitatge per quedar-s’hi: mobilitzar parc buit, promoció pública i cooperativa, incentius a lloguer assequible i penalització de l’especulació.
- Barri és comunitat: protecció del comerç de proximitat, criteris de llicències que preservin identitat i serveis bàsics a escala humana.
- Mobilitat fiable: pacte metropolità per reforçar Rodalies/FGC/Busos exprés, eixos verds amb ordre (no jungla), distribució de mercaderies sensata.
- Seguretat i civisme: Guàrdia Urbana de barri, present i accessible; i una política de neteja que passi de campanya a rutina.
- Governança seriosa: pressupost orientat a resultats, indicadors públics per barri, i retiment de comptes trimestral. Menys “dies de” i més feina.
Barcelona no necessita un relat; necessita disciplina. Menys foto i més tornavís. La ciutat que va saber fer de la grisor un estil —i del treball, orgull— encara és a temps de retrobar-se. Però cal algú que governi per als qui hi viuen, no per als qui hi passen.
Els barris no són franquícies: protegiu el comerç de proximitat o perdrem la ciutat. #ComerçDeProximitat #Barris #Barcelona #Turisme Share on X
Loading ...
