Es diu FCAS, per l’original en anglès de Sistema de Combat Aeri del Futur (Future Combat Air System), i és el programa industrial de defensa més important de la història d’Europa.
França i Alemanya, a les quals s’hi va sumar Espanya, cerquen desenvolupar un avió de combat multifunció que substitueixi les actuals flotes d’aparells de quarta generació, el Rafale de Dassault en el cas de França, i el Eurofighter d’Airbus Defence & Space a Alemanya i Espanya.
Presentat el 2017, FCAS té un cost estimat de 100.000 milions d’euros i preveu substituir els dos aparells mencionats abans del 2040. El programa va més enllà de dissenyar i fabricar un avió de combat, i aspira a produir un “sistema de sistemes” d’armes aeri anomenat NGWS (Next-Generation Weapon System) que inclou també aparells no tripulats i la integració dels avions i drons en una xarxa de combat de tipus núvol o cloud.
El programa ja patí una greu crisi el 2022 per desavinences entre els dos socis principals, i enguany en travessa una que es perfila cada cop més com definitiva. Com ja anunciàrem al juliol, Alemanya expressà el seu malestar amb una suposada pretensió de França (que Dassault nega) de dur a terme el 80% de la feina en els components centrals de l’aparell, i posà sobre la taula l’opció d’adquirir més avions nord-americans F-35.
La setmana passada, Berlín tornà a la càrrega amb l’amenaça de trencar l’acord amb França si no s’arribava a un acord abans d’Any Nou, afegint que contemplaria opcions com cercar nous socis (Regne Unit o Suècia) o bé prosseguir únicament amb Espanya.
Una reunió clau entre els ministres de defensa de França, Alemanya i Espanya està prevista a l’octubre, i els militars i enginyers civils de cada país treballen contra-rellotge per obrir camí en les negociacions.
El problema de fons és que ni a França ni a Alemanya els interessa cedir coneixements i secrets tècnics que consideren com propietat “nacional”. De fet, Dassault ha denunciat que el fet d’haver de consultar cada desenvolupament amb els alemanys d’Airbus i els espanyols d’Indra genera retards innecessaris que posen en risc el calendari del programa.
Mentre que França necessita amb urgència un substitut del Rafale, Alemanya té ja prevista la compra d’almenys 35 F-35 als Estats Units, i per tant el fet de disposar d’un aparell de nova generació no resulta tan urgent.
Com exposàvem recentment, a la Unió Europea es dona la paradoxa que els ciutadans europeus responen massivament a les enquestes en favor d’una integració en matèria de defensa. Tanmateix, són les elits de cada país les que frenen aquest procés en insistir en una defensa a ultrança de la indústria nacional. Aquest és el perill que corre el programa FCAS, i no augura res de bo pel futur de la defensa europea.
Les elits de cada país segueixen anteposant els interessos de la indústria nacional als objectius comuns de tots els europeus Share on X