Barcelona i la seva àrea metropolitana acumulen problema rere problema, crisi rere crisi. Ens hi hem acostumat, hem après a conviure amb el desgavell, mentre el govern Collboni respon amb propaganda i anuncis d’un futur sempre promès i mai real. Naveguem en un vaixell sense capità ni pilot, en una continuïtat descolorida de les polítiques d’Ada Colau.
La degradació avança imparable. No parlem només de la pobresa creixent, sinó també de la desaparició de l’ordre i de l’espai públic.
El cas paradigmàtic és la famosa “illa Colau” de Sant Antoni, convertida en un malson d’incivisme, drogues i misèria, fins al punt que el consistori s’ha vist obligat a retirar el mobiliari urbà que ell mateix havia instal·lat. Allò que Goya va deixar escrit —“el somni de la raó produeix monstres”— es veu superat pel somni de la imaginació sense raó: l’urbanisme de Colau, més imaginatiu que raonat, ha produït autèntiques monstruositats, i el que es volia prefigurar com una àrea de “pícnic urbà” ha quedat transformat per la pobresa que aflora a Barcelona.
Aquest extrem de l’Eixample, atrapat entre el Poble-sec (una altra zona degradada per la combinació d’immigració massiva i oci) i el Raval, s’ensorra a poc a poc. L’únic fre és l’altíssim preu de l’habitatge, que impedeix encara més degradació, però la realitat és tossuda: barris desventrats que perden el seu entramat social.
La degradació afecta fins i tot espais emblemàtics, com l’entorn de la Biblioteca Nacional de Catalunya, convertit en campament d’exclusió i mercat de droga a cel obert. Una presència més constant de la Guàrdia Urbana podria frenar la situació, però aquests agents, malgrat que sempre se’ns prometen “més i més places”, continuen desapareguts de l’espai públic.
El desequilibri turístic agreuja el problema. La Sagrada Família registra 22 milions de visitants anuals —gairebé tres vegades la població de Catalunya!— però només 5 milions arriben a trepitjar el temple. El resultat és un barri col·lapsat amb 41 botigues de subvenir en pocs metres de carrer i una vida veïnal impossible. Collboni observa, impotent, incapaç de definir ni executar solucions. I que dir de la degradació de l’emblemàtic parc de la Ciutadella.
El seu gran llast és la feblesa política: governa amb només 10 regidors sobre 41. Això el condemna a la inacció, a un govern de gestos i propaganda. Després encara s’atreveixen a advertir que “la democràcia està en risc”: la primera amenaça a la democràcia és governar sense el suport real de la majoria, aferrant-se a pactes de despatx i mecanismes opacs. Els governs que no poden sumar majories haurien de plegar, i punt.
La ciutat també arrossega la llarga història de les barbaritats urbanístiques. Els famosos “metres quadrats voladors”, que permeten traslladar edificabilitat d’un indret a un altre, han deixat monstres legals com l’antic Corte Inglés de Diagonal, avui reconvertit en centre comercial i d’oficines amb escàs èxit.
El cas més recent és el del cinema Comèdia, amb una edificabilitat multiplicada per encabir-hi un museu Thyssen. Tot plegat, una demostració de la lògica perversa que el fi justifica els mitjans, encara que destrossi l’ordre de la ciutat.
Mentrestant, Barcelona és un immens garbuix d’obres públiques mal planificades: Muntaner, el túnel de la Rovira, Urgell, les Rambles… Un caos que se suma a genialitats incomprensibles com l’entrada a la ciutat per Francesc Macià, el carril bici absurd de Via Augusta o el semàfor etern de Glòries. Moure’s per Barcelona és una tortura, un peatge de temps i diners que paga el ciutadà. El turisme no en pateix, els teletreballadors tampoc, però la resta suem la factura del desordre Collboni.
El que l’Ajuntament oblida sistemàticament és que les seves decisions tenen un cost directe sobre les economies privades.
I encara queda el capítol més simbòlic: la liquidació de les tradicions cristianes i populars. Collboni s’ha convertit en l’alcalde que, per primera vegada des de la Guerra Civil, ha suprimit el pessebre municipal de la plaça Sant Jaume. Un pas que ni Colau es va atrevir a fer. També ha mantingut fora del programa oficial la missa de la Mercè, festa major de la ciutat, i ha avalat un cartell de festes que fins i tot l’Arquebisbat ha denunciat per ridiculitzar la Mare de Déu.
Un alcalde que menysprea les tradicions de Barcelona en el moment més greu de despersonalització i vulgarització de la ciutat no és només un mal gestor: és un perill per a la seva identitat. Barcelona és avui un vaixell sense capità, sense rumb i sense orgull.
Moure’s per Barcelona és una tortura, un peatge de temps i diners que paga el ciutadà. El turisme no en pateix, els teletreballadors tampoc, però la resta suem la factura del desordre #Collboni Share on X
Loading ...
