Fa uns dies, les pantalles dels radars polonesos van detectar objectes voladors que travessaven la frontera. No eren míssils ni avions de combat. Eren drons sense càrrega explosiva. La majoria, o potser tots, procedien de Bielorússia. I tots van ser abatuts per les forces aèries poloneses amb el suport immediat d’avions d’altres països de l’OTAN.
Un incident menor, si es vol. Però a Brussel·les, a l’hemicicle del Parlament Europeu, el relat va ser un altre. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, gairebé al mateix moment, proclamava solemnement que Europa està en “lluita” i es preguntava si “tenim l’estómac per fer-la”.
A aquesta doble pregunta només es pot respondre amb un doble no. No estem en guerra amb Rússia. I no tenim l’estómac —ni la voluntat— per lliurar-nos a una guerra. El que volem, el que necessitem, és avançar per un altre camí.
L’ombra del malentès
Els drons, segons fonts bielorusses, van perdre la ruta per l’efecte de les interferències dels sistemes de defensa russos, que desactiven guiatges i GPS. Els mateixos que, dies enrere, havien deixat sense senyal l’avió oficial de la mateixa Von der Leyen. Minsk va avisar Varsòvia i Vilnius: no hi havia cap agressió deliberada. Moscou, per la seva part, va insistir que no hi tenia res a veure i es declarava disposada a parlar directament amb Polònia per aclarir els fets.
Davant d’aquestes explicacions, l’OTAN i la Unió Europea tenen dues opcions: assumir que hi pot haver hagut un error i treballar per evitar que es repeteixi, o descartar-ho en rodó i considerar-se atacats. El segon camí, el que suggereix Von der Leyen, és un carreró sense sortida.
El miratge d’una amenaça
La pressió militar russa sobre Europa és mínima. El seu potencial ofensiu, esgotat per una guerra interminable contra un exèrcit que era menor i s’ha anat enfortint amb els anys —el d’Ucraïna—, no permet cap ofensiva d’envergadura contra Occident. Els fets parlen més clar que les proclames.
I, tanmateix, Europa insisteix a veure la guerra allà on podria haver-hi espai per a la diplomàcia. El resultat és que, en lloc d’estrènyer vincles de cooperació, la Unió ha lliurat Rússia a la Xina i ha posat la lògica bèl·lica per davant de la pau. És un error històric, fruit d’uns líders febles, inútils i perillosos.
El perill dels somnàmbuls
La història ens adverteix. La Primera Guerra Mundial no era desitjada per ningú en particular. Però els governs, actuant com a somnàmbuls, van fer passes cada cop més irreversibles fins que la guerra es va desencadenar en cadena. No podem repetir aquell error.
A Varsòvia, Donald Tusk lluita per mantenir-se al poder i sap que alçar la bandera de l’enemic exterior és una sortida fàcil. A París i Londres, dirigents ja dimitits moralment davant els seus pobles es refugien en gesticulacions internacionals. A Brussel·les, Von der Leyen confirma la incapacitat de visió política i s’alinea amb els interessos dels lobbies que van fer possible la seva reelecció: liberals, socialdemòcrates, verds i una part colonitzada del Partit Popular Europeu.
Lliçons de pau
En moments així, convé recordar paraules que traspuen saviesa. Pius XII, en vigílies de la Segona Guerra Mundial, va advertir: “Res no es perd amb la pau; tot pot perdre’s amb la guerra.” Joan Pau II, davant l’Iraq, va insistir que “la guerra mai no és un mitjà com a tal, sinó sempre una derrota de la humanitat”. Benet XVI, més recentment, va recordar que “treballar per la pau no és un romanticisme ingenu, sinó una exigència de la raó”.
Aquestes veus, tan llunyanes i tan properes, ens diuen el que avui cal afirmar amb rotunditat: no volem anar a la guerra. No anirem a la guerra.
Una altra política per a Europa
El que necessitem no són discursos inflamats, sinó fets sobris. Una autèntica força de defensa europea, construïda amb eficàcia i discreció, capaç de garantir la seguretat sense caure en provocacions ni gesticulacions. I, alhora, una obertura decidida a l’amistat i a la cooperació amb Rússia.
Això no és debilitat. És intel·ligència estratègica. És humanisme europeu. Perquè el que volem no és més sofriment, sinó menys. No més guerres, sinó menys. No més destrucció, sinó reconstrucció. Volem vides que floreixin, no vides troncades. Volem erradicar els camps de refugiats, no crear-ne de nous.
Un crit de responsabilitat
Europa necessita líders capaços de superar la pressió dels petits interessos partidistes i dels lobbies globals. Líders amb la serenitat de pensar en el futur dels pobles i no en la seva supervivència immediata. Líders capaços de veure que el camí de la confrontació és, en realitat, un camí de derrota.
El papa Francesc ho va dir amb la seva senzillesa: “La guerra és sempre una derrota.” Cap discurs, cap bandera, cap càlcul electoral pot fer-nos oblidar aquesta veritat bàsica.
La veu dels ciutadans
“No volem la guerra amb Rússia.” Aquesta frase no és un eslògan. És el clam d’una majoria de ciutadans que saben que la pau és més fecunda que la victòria. Que l’únic camí digne per a Europa és el de la reconciliació.
Si alguna cosa ens ensenya la història, és que els pobles no volen guerres; són els governs febles i els interessos ocults els qui les fabriquen. I és també la història la que ens diu que la pau es construeix amb coratge, discreció i perseverança.
Europa ha de triar. O bé repeteix la deriva dels somnàmbuls de 1914, o bé obre els ulls i aposta pel camí més difícil i més noble: el de la pau.
Europa no està en guerra amb Rússia i no volem estar-ho. Els drons a Polònia no poden ser el pretext per repetir els errors de 1914. Necessitem pau, no guerres inútils. #NoALaGuerra #Europa Share on X
Loading ...
