Els diaris solen ser miralls deformats: de vegades engrandeixen, d’altres minimitzen, gairebé mai no ofereixen la proporció justa de les coses. Però, de vegades, quan s’alineen diverses notícies, quan s’encadenen titulars diferents en pocs dies, s’obre davant dels ulls del lector una imatge més àmplia, un mural del desordre moral i polític que ens habita. Espanya, avui, n’és un exemple dolorós.
En només una setmana, els mitjans han llançat tres informacions que, posades juntes, dibuixen el retrat d’un país atrapat en les contradiccions.
La jubilació dels boomers: un relleu impossible
La primera va ser un crit en majúscules: falten 3,5 milions de joves per suplir la generació del baby-boom que es comença a jubilar. El càlcul és demolidor: Catalunya necessitaria 455.000 treballadors de reemplaçament. L’onada demogràfica més gran de la nostra història es retira, i darrere hi ha un param.
No és un secret. Espanya és l’únic país desenvolupat de la Unió Europea que no té polítiques de natalitat dignes d’aquest nom. Ni ajudes fiscals, ni facilitats reals per conciliar, ni habitatge assequible. Res. I, tot i això, els grans titulars sobre la crisi demogràfica es publiquen com si el problema fos meteorològic, un llamp caigut del cel, i no el resultat de dues dècades d’inacció política.
Quan s’esmenta la solució, els mitjans apel·len a la immigració. Simplificació excessiva. Perquè la majoria dels immigrants que arriben a Espanya ho fan sense prou qualificació per substituir un capital humà que es jubila amb titulacions, experiència i especialització. De veritat creiem que només cal obrir la frontera i esperar miracles?
El cost d’un fill: un luxe reservat
Dies després, una altra notícia copejava: tenir un fill costa 55.600 euros en els primers cinc anys. Vint-i-dos mil quatre-cents euros més que el 2002, un increment del 67%. Mentrestant, les ajudes estatals i autonòmiques no només no han crescut: en termes reals s’han reduït. Allò que era poc, avui és gairebé res.
El resultat és un patró social asfixiant: els fills arriben tard, de vegades mai; un, com a molt dos; i només en famílies amb ingressos per sobre de la mitjana. Per a la resta, la paternitat es converteix en un luxe.
A aquest panorama s’hi afegeix la ferida de l’habitatge, convertida en un mercat impossible per la inacció del Govern. L’encariment brutal de lloguers i preus converteix en quimera el que és més elemental: fundar una llar.
El país necessita nens, però a les famílies se’ls neguen les condicions mínimes per tenir-ne. Vet aquí la primera gran paradoxa espanyola: la nació que clama pel relleu demogràfic és la mateixa que converteix la maternitat i la paternitat en un privilegi de pocs.
La paradoxa de les prioritats
I mentre la família agonitza sense suport, el contrast amb altres col·lectius frega el que és grotesc. Espanya està a la cua europea en ajudes familiars, però figura al cinquè lloc europeu en polítiques favorables al lobby LGTBIQ. Subvencions generoses, legislació protectora, privilegis institucionals.
No es tracta de negar drets a ningú. Però el contrast és sagnant: un país que deixa les famílies sense suport es desviu en campanyes, ajudes i fastos per a un col·lectiu minoritari. Al juny, els carrers s’omplen de banderes i desfilades pagades amb diners públics. L’Ajuntament de Barcelona, amb Jaume Collboni al capdavant, va gastar a mans plenes a la festa de l’Orgull.
Han vist una campanya equivalent dedicada a la família amb fills? No. Mai. Ni una. Ni a la Generalitat, ni al Govern, ni als grans ajuntaments.
Celebrar una orientació, penalitzar l’altra
La contradicció arriba a tints grotescos amb la darrera novetat legislativa. El PSOE ha presentat al Congrés una proposició de llei per penalitzar les anomenades teràpies de conversió LGTBIQ.
La lògica és asimètrica: si algú es declara gai, lesbiana o trans, se celebra com un avenç lluminós. Si algú, en canvi, vol deixar de ser-ho i demana ajuda per viure com a heterosexual, l’Estat pretén perseguir qui l’ajudi. Un estat de vida es premia, l’altre es castiga.
Tant és així que fins i tot els Reis d’Espanya han acceptat la presidència d’honor d’uns premis corporatius, els Top Líders LGBTI+ 2025 destinats a “promoure” la visibilitat homosexual a les empreses. Quelcom lloable en si, però per què aquesta promoció es converteix en deure institucional mentre la natalitat, fonament mateix del benestar, ni tan sols entra a l’agenda? Quan una revista, un diari promourà premis a favor de la família i els fills, i quan aquests reis tan LGBT-friendly assumiran algun paper simbòlic per exalçar la família, la dels altres, la dels que els costa arribar a final de mes?
El mirall trencat
En ajuntar totes aquestes peces, el que emergeix no és només la incoherència d’unes polítiques, sinó la radiografia d’un país que ha perdut el sentit de proporció. Espanya necessita fills per sostenir la seva economia, el sistema de pensions, la viabilitat social. Però les famílies són tractades com a assumpte privat, sense més suport que discursos buits.
En paral·lel, es multipliquen els gestos, campanyes i recursos públics per a causes identitàries que no sostenen el futur comú. Una nació sense fills, però orgullosa de les banderes multicolors.
La frustració personal és immensa. Milers de joves volen formar família, tenir fills, viure una vida normal. Però topen amb murs d’habitatge inaccessible, sous insuficients, ajuts inexistents. Es condemna a una generació sencera a desitjar l’impossible, i d’aquest desig frustrat neix una ferida col·lectiva que marcarà el país durant dècades.
Es pot sostenir un país així?
La pregunta final és inevitable: pot funcionar un Estat del benestar construït sobre fonaments buits? El sistema depèn que hi hagi famílies que eduquin els nens d’avui perquè siguin els treballadors, els emprenedors i els ciutadans de demà. Sense natalitat, la piràmide s’esfondra.
I, malgrat això, la política prefereix la foto fàcil, la pancarta de moda, la campanya acolorida. No hi ha bressols al discurs públic, però sí banderes homosexuals. No hi ha ajudes familiars, però sí subvencions per a col·lectius amb lobby. No hi ha pla d’habitatge assequible, però sí lleis simbòliques.
Espanya és un país que celebra amb estrèpit les seves minories mentre condemna al silenci la majoria més bàsica: les famílies que volen fills i no en poden tenir.
La paradoxa es converteix en tragèdia: en nom del que és progressista, estem cavant el forat del nostre futur.
Els fills arriben tard, de vegades mai; un, com a molt dos; i només en famílies amb ingressos per sobre de la mitjana. Per a la resta, la paternitat es converteix en un luxe Share on X
Loading ...
