Què els passa a les noies?

És una evidència científica que la Generació Z o centennial, nascuda a la fi del segle XX i principis del XXI, pateix problemes importants. D’una banda, les malalties mentals i les addiccions arriben a un nivell mai vist entre les persones joves.

Una dada significativa és que l’anomenada corba de la felicitat, que tradicionalment adoptava una forma d’U amb màxims en el primer i darrer període de la vida i mínims a partir dels 40-45 anys (que començaven a decréixer a la jubilació), s’ha alterat. Ara, els màxims es registren a la primera fase de la vida, a partir dels 18 anys, de manera que les persones de 20 a 30 anys són més infelices que aquelles a la quarantena.

També registren un estrès escolar més gran, i Espanya ocupa un lloc destacat en aquesta adversitat en l’àmbit de la UE. Se situa a les primeres posicions, entre els sis primers, a la classificació que estableix la pressió escolar que senten als 13 anys. Això apuntaria que el següent tram generacional, l’anomenada Generació Alfa (nascuts a partir del 2013), també començaria a registrar els mateixos efectes, encara que això no passi d’una mera hipòtesi, atès que encara no hi ha prou perspectiva temporal per verificar-ho.

Però totes aquestes dades conjuntes sobre els joves encobreixen una diferència entre sexes que mai no s’havia donat en aquesta mesura. En el cas de l’estrès escolar, que creix amb l’edat (és molt més gran en els joves de 17-18 anys, quan arriba a un 41%, que entre els d’11-12, amb només un 10,5%), és sobretot una característica creixent entre les noies.

Als nois, la xifra de població que pateix estrès als 11-12 anys és del 14%, per sota de la mitjana del grup, perquè a les noies ja arriba al 18,4%. Aquest estrès en els nois creix, però s’estabilitza, de manera que entre els de 13-15 anys i els de 17-18 només hi ha 2 punts de diferència (del 25% al ​​27%). Mentrestant, a les noies augmenta i creix amb l’edat fins que, al màxim, arriba al 54%; el doble que els nois.

Les noies, a mesura que guanyen anys, guanyen malestar i estrès, fins al punt que els que el pateixen són més de la meitat del grup. Més encara: mentre que en els darrers 20 anys (2002-2022) aquest símptoma amb prou feines s’ha mogut als homes (ha passat del 21% al 23%), en les dones ha crescut de forma rampant. De tenir una mateixa significació que els nois el 2002 (21%), s’ha elevat fins al 39% dues dècades després.

En tot això, hi ha un interrogant profund, una qüestió de fons que no s’ha abordat:

Per què en les dues primeres dècades llargues d’aquest segle, quan el feminisme de gènere s’ha fet cultura i política hegemònica al nostre país i en bona part d’Europa, és precisament quan més mals psicològics pateixen les noies?

Hauria de ser al revés, atès que el feminisme i la seva jerarquia sobre qualsevol altra consideració són la consigna, i elles experimenten una discriminació positiva en tots els àmbits, des de les llistes electorals a l’ocupació (en particular, l’ocupació pública). I, el que potser és més important, en el tractament mediàtic, on el seu company de generació, l’home, és presentat com l’etern opressor, el que fracassa escolarment, el que té una proporció menor de graduats universitaris.

Aquesta diferència no s’acaba aquí, perquè s’estén a la seva visió de la vida.

Mentre que les noies segueixen el camí de les seves predecessores i donen una gran importància al progressisme i al feminisme, els nois busquen valors vinculats més a la tradició, de naturalesa forta, i giren la mirada cap als seus avis i més enllà; no per una nostàlgia que no poden sentir, sinó per trobar respostes autèntiques davant d’una societat i unes institucions que consideren que han fracassat.

El balanç és clar pel que fa als resultats:

La ideologia del feminisme de gènere en la mesura que ha aconseguit el poder està aconseguint dues coses molt greus per al present i el futur de la societat: estressar i traumatitzar a gran escala les dones, i fer cada cop més difícil l’aparellament entre homes i dones. I en aquest sentit no és una dada menor que la xifra de noies menors d’edat que es declaren lesbianes, no té comparació a les generacions anteriors, ni als nois de la seva generació. Una cosa molt profunda està triturant la ideologia i la cultura dominant i els costos seran temibles.

 Loading ...