Els permisos de maternitat i paternitat han tornat a ser ampliats. Una setmana més, una decisió més. I amb aquesta nova mostra de fins a quin punt aquest Govern legisla no en funció de l’interès del fill —que hauria de ser l’únic subjecte protegit en aquest cas—, sinó al dictat d’una ideologia concreta: el feminisme estatalitzat.
Perquè aquí no es tracta d’afavorir la conciliació ni garantir la protecció de la infància. Es tracta d’imposar que el temps de cura es reparteixi, per norma, a parts iguals entre el pare i la mare. Per què?
Perquè, segons el dogma que guia aquestes polítiques, qualsevol altra opció seria sospitosa de perpetuar rols de gènere. Poc importa si aquesta igualtat forçada va en contra del benestar del nen, que en els primers mesos necessita la mare d’una manera més intensa, natural i directa.
No es tracta d’una opinió: es tracta d’una evidència antropològica i biològica. És la mare qui ha portat el fill al seu si, qui l’ha sentit i comprès des de dins, i qui està més ben dotada, en la majoria dels casos, per satisfer les seves necessitats més immediates. Ignorar aquesta realitat no és progressisme, és dogmatisme ideològic.
dos adults responsables no poden decidir lliurement com repartir-se el temps de criança del seu fill.
I, tanmateix, el mateix Govern que permet que un menor avorti sense el consentiment dels seus pares, o que una persona canviï legalment de sexe amb una simple declaració verbal en nom de “l’autodeterminació”, considera que dos adults responsables no poden decidir lliurement com repartir-se el temps de criança del seu propi fill. Aquí no hi ha autodeterminació que valgui.
Si una adolescent pot prendre decisions vitals sense comptar amb ningú, per què una parella no pot acordar que sigui la mare –o el pare, si així ho decideixen– qui es quedi més temps amb el nadó? Per què, precisament en aquest àmbit tan delicat i personal, s’imposa un repartiment simètric per decret?
La resposta és inquietant: perquè darrere aquesta política hi ha una desconfiança estructural envers la figura del pare.
La ideologia dominant parteix del supòsit que, si no s’obliga l’home per llei, s’acabarà imposant sempre sobre la dona. Així, l’Estat s’erigeix en tutor permanent de la dona, tractant-la com una menor d’edat incapaç de negociar en igualtat amb la seva parella.
Aquesta visió no només infantilitza les mares, sinó que corca per dins la confiança entre els membres de la parella. Introdueix el prejudici al cor de la llar. I ho fa en nom d’una suposada emancipació que, paradoxalment, només s’aconsegueix mitjançant el control absolut de l’Estat.
No es pot defensar l’autodeterminació quan convé, i negar-la quan resulta incòmoda. No es pot tractar els pares com a adults només quan fan el que el poder considera correcte. Aquesta incoherència revela el veritable rostre del feminisme institucionalitzat: ignora el fill com a subjecte prioritari, desconfia de la llibertat adulta i converteix la igualtat en una caricatura de si mateixa.
Perquè la realitat és que el feminisme institucional ens discrimina a tothom. Durant dècades, el feminisme va defensar l’equiparació de drets entre homes i dones amb raó. Però una vegada aconseguida aquesta meta legítima, s’ha transformat en una ideologia que, quan arriba al poder, no emancipa: imposa, reprimeix i discrimina. Aquesta és la realitat que vivim avui a Espanya, especialment a Catalunya i a d’altres llocs d’Europa.
L’Ajuntament de Barcelona ha anunciat places reservades per a dones en convocatòries públiques per a la Guàrdia Urbana (com ja va fer Illa a la Generalitat). La mesura discrimina per triplicat: contra els homes, contra els ciutadans que confien en un sistema basat en el mèrit, i contra les dones que no necessiten quotes perquè ja superen les proves per les seves capacitats.
Aquestes polítiques generen cossos policials de primera i de segona: els uns que superen totes les exigències, i els altres que accedeixen amb el llistó rebaixat només per ser dones. Això empobreix la institució i deslegitima les millors. S’atrevirien a establir quotes amb els metges de la sanitat pública? No? Doncs amb el mateix o més motiu per a la policia i els bombers, que estan per garantir un resultat difícil i no per constituir una mostra representativa de la població.
No és un cas aïllat. A la policia autonòmica s’imposa un 40% de dones, passin amb el nivell que passin. Mentrestant, homes amb millor preparació es queden fora. I nosaltres, els ciutadans, ho paguem. Literalment: amb els nostres impostos financem serveis de seguretat potencialment menys eficaços en nom d’un feminisme mal entès.
La bretxa salarial, un altre mantra habitual, s’explica sobretot per la maternitat i per l’elecció de sectors o jornades menys exigents. Si hi ha poques dones en una professió, cal feminitzar-la; si hi ha pocs homes, no passa res. Els nois abandonen més els estudis? És igual: són homes.
Aquestes dues vares de mesura arriba a l’absurd quan es justifica l’avortament com un dret derivat de la “igualtat amb l’home”: si ell pot anar-se’n de “rosetes”, ella també ho ha de poder fer. Però això no és igualtat, és una tragèdia disfressada de llibertat.
Aquest feminisme ideològic ja no lluita per la justícia sinó per mantenir la seva hegemonia. I els joves ho perceben: se senten discriminats, vistos amb recel, culpables només per ser homes. Què esperaven? Que ho aplaudissin? Després s’estranyen i culpen les xarxes, com si tots els que es rebel·len a l’arbitrarietat fossin imbècils.
Poden decidir els pares sobre els fills? No, si el Govern els imposa la distribució del temps de criança per decret. #FeminismeInstitucional #LlibertatFamiliar Share on X
