El president del govern espanyol ha presentat el programa del PSOE amb les 110 mesures que duria a terme en el cas de continuar. Són clarament actuacions que tenen una forta característica social i agafades una per una, en general, semblen molt raonables. Assenyalem com les més destacades en aquest àmbit el pla de compensació a 500.000 aturats amb previsió als efectes que pugui produir la pujada del salari mínim, l’ampliació del subsidi d’atur per a majors de 52 anys, els 580 milions dirigits als pensionistes sota el late motiv de mantenir el poder adquisitiu de les prestacions, un pla de retorn de 24.000 espanyols que van deixar Espanya, 6.000 milions per als ajuntament, i un ingrés mínim vital per erradicar la pobresa infantil. A aquesta càrrega de despesa encara se li podrien afegir el 7.000 milions que estaven previstos en el pressupost no aprovat dirigits a les autonomies, i que ja des d’ara la Generalitat en reclama 1.260 milions.
El que no queda gens clar, i aquest és un dels grans dèficits de la democràcia espanyola, és que totes aquestes assignacions puguin ser assumides pel nivell d’ingressos i no es trobin amb el de la Comissió europea en no ajustar-se a la previsió de reducció del dèficit, que Espanya té l’obligació de complir. És evident que s’apunten noves mesures fiscals, però el plantejament d’alguna d’elles, i sobretot els resultats, són molt boirosos, mentre que la despesa és molt clara i concreta. Aquest interrogat, que hauria de ser objecte d’un debat racional a la campanya electoral, pren encara més importància si es té en compte que al 2020 s’apunta l’inici d’una crisi econòmic.
Però si aquestes al·lusions són importants, encara és molt més cridanera la referida a Catalunya. Si tothom considera que el conflicte català és el problema més greu que ha d’afrontar l’estat espanyol, és del tot evident que el que diu Sánchez; o el que no diu, és absolutament insuficient. Han desaparegut totes les referències que figuraven al programa electoral anterior, de 2015 i 2016, de reforma de la Constitució i de federalització d’Espanya. Ara, tot queda reduït a “enfortir el model econòmic”, la qual cosa és molt minsa.
El gran interrogant, i aleshores ja entrem en el capítol de la fe perquè és creure en allò que no es pot demostrar, és si el que faria el govern socialista seria anar per la via de mínims en el tema català, i per això en parla poc, o pel contrari es guarda les cartes a jugar perquè són massa potents i tem que podrien fer-li perdre vots.
Cal dir que en ambdós casos la valoració només pot ser negativa. Si no aborda a fons el repte català estarà comenten el mateix error que Rajoy, temperat, matisat si es vol, però el mateix. Pel contrari, si pensa introduir canvis d’envergadura, la responsabilitat moral obliga que ho expliqui a la societat espanyola, i per fer-ne pedagogia, perquè sinó pot succeir que en lloc de resoldre el conflicte n’aconsegueixi un de nou.
