Vivim temps curiosos. Potser no pitjors que altres, però sí més confosos. I entre totes les confusions, poques tan reeixides com la que ha aconseguit convertir l’home —en general i sense matisos— en el gran sospitós del nostre temps. No parlem aquí del violent, el corrupte o l’irresponsable, sinó de l’home a seques. Qui s’aixeca d’hora, paga factures, porta els nens a l’escola i pregunta en veu baixa si algú ha vist el comandament de la tele. Aquest. Sospitós.
L’enginyeria social ha fet de l’home corrent un problema a resoldre. Així han proliferat, amb entusiasme gairebé religiós, els tallers de “noves masculinitats“. S‘imparteixen en ajuntaments, escoles i universitats, com si la solució a tots els mals impliqués ensenyar els homes a plorar en grup, renunciar al seu “privilegi” i repetir que el pare ho va fer tot malament. Se’ls convida a desconstruir-se —no a construir-se millor— i se’ls convida a no ser ells mateixos, sinó versions políticament acceptables d’una cosa que no s’assembli gaire a un home.
El resultat, però, no entusiasma ningú. Ni a les dones que buscaven aliats ferms, ni els homes que intuïen que hi havia alguna cosa més gran que demanar perdó per ser els qui són. I aquí hi entra, de manera inesperada, però profundament eloqüent, un personatge que Occident sembla haver oblidat: un tal Josep, fuster de Natzaret, marit de Maria i figura silenciosa d’una virilitat serena, fecunda i fiable.
Sant Josep, sí. No per mística devoció ni per nostàlgia eclesiàstica, sinó perquè representa —sense discursos, sense pancartes, sense aplaudiments— allò que moltes ideologies modernes han intentat destruir sense èxit: la possibilitat de ser home sense demanar perdó, d’exercir una autoritat sense prepotència, de cuidar sense perdre la fermesa.
No va ser el pare biològic de Jesús, però el va tractar com un fill propi. No va ser amo de casa seva, però la va sostenir amb la seva feina. No va alçar la veu ni va escriure manifestos, però va actuar quan va caldre: va fugir de nit a Egipte per salvar la família, va tornar quan va passar el perill, va ensenyar al seu fill un ofici, una fe, una vida.
És en termes d’avui un escàndol. No té compte de TikTok, ni fa xerrades TED sobre paternitat responsable. Però la seva figura resumeix una masculinitat que no necessita adorns: la del custodi, no del dominador; la del servidor, no del salvador; la de l’home just que no exigeix drets sinó que assumeix deures. Exactament el contrari de l’ideal que proposen les pedagogies emocionals que avui s’ofereixen com a redempció obligatòria de l’home postmodern.
I, tanmateix, no serà que necessitem menys deconstrucció i més exemples com el seu? No serà que, davant de tant manual d’autoajuda emocional, l’exemple d’un home que actua sense queixar-se, que estima sense condicions i que assumeix el lloc sense complexos, resulta més revolucionari que qualsevol consigna de gènere?
El que és admirable de Josep no és que fos perfecte, sinó que va ser fidel. No que parlés gaire, sinó que va fer el que devia. No que reclamés un espai, sinó que ho va sostenir. Va ser un patriarca sense tron, un pare sense orgull, un home sense guarniment. I això avui és més transgressor que qualsevol provocació televisiva.
Potser per això el papa Francesc, que no es va caracteritzar per la nostàlgia estètica, li va dedicar una carta apostòlica sencera en plena pandèmia, titulada Patris Corde (amb cor de pare). L’anomena “l’home que passa desapercebut”, “de presència diària i discreta”, però amb un paper essencial. No pel que diu, sinó pel que sosté.
I això és el que Occident sembla haver oblidat: que hi ha homes que sostenen. No pas a crits, no des de la superioritat, sinó des del sacrifici quotidià, des del lliurament callat, des de l’amor que no fa soroll. Davant d’un món que infantilitza o criminalitza l’home, ofereix una imatge madura, sòlida, fecunda.
Potser per això, en santuaris de tot Europa —Barcelona, Talavera, Cotignac— se’l segueix resant, no amb el llenguatge de gènere, sinó amb pregàries dels que busquen l’essencial: una presència que protegeixi, una figura que inspiri, un model que no aclapari però que sostingui. No es tracta de tornar al passat, sinó de recuperar el que mai no haguéssim d’haver perdut.
Perquè davant el narcisisme terapèutic, el relativisme líquid i les masculinitats experimentals que no convencen ni els qui les promouen, potser no estaria malament reivindicar aquest fuster sense retòrica. No és que tots s’hagin d’assemblar a Sant Josep. Però si més homes fossin com ell —justos, ferms, discrets— moltes coses caminarien millor.
Potser no salva el món. Però segur que arregla més del que trenca. I això, avui, ja és prou.
Noves masculinitats? Proveu amb una antiga: custodiar, estimar i sostenir sense escarafalls. Sant Josep ho va fer abans que fos trending. #EnginyeriaSocial #SantJosep Share on X
