Hi ha processos històrics que es produeixen tan a poc a poc, amb una combinació d’inèrcia, indiferència i moralitat fingida, que quan esclaten ho fan amb una força imparable. L’anomenada crisi migratòria a Espanya —i encara més a Catalunya— no és un episodi conjuntural. És la gran bomba de rellotgeria que hem deixat armar, en silenci, durant dècades. I ara comença a fer tic-tac.
Segons el Banc d’Espanya, l’any 2053 més del 60% de la població espanyola serà d’origen estranger. Una dada que, traduïda, vol dir que Espanya deixarà de ser recognoscible per a ella mateixa. Però el que sobta encara més no és la dada, sinó la naturalitat amb què s’anuncia: com si fos un procés inevitable, com si la demografia fos una ciència aliena a la política, a la cultura i al sentit comú.
El problema no és la immigració. El problema és que Espanya —i Catalunya de manera dramàtica— no té cap política migratòria digna d’aquest nom.
No hi ha criteris clars, ni límits, ni exigències, ni mesures d’integració efectives. Només un relat ideològic que repeteix fins a l’extenuació els beneficis de la immigració (molts dels quals ja han estat esgotats o superats pels costos) mentre criminalitza qualsevol anàlisi crítica com si fos racisme.
Les xifres parlen per si soles: ja som al 19,1% de població estrangera de mitjana. Però la mitjana amaga la realitat: al municipi murcià de Torre-Pacheco, per exemple, el 30% de la població és immigrant, en gran part marroquina, i molta d’ella concentrada en un sol barri. A Catalunya, el 25% de la població ha nascut a l’estranger, i a Barcelona aquesta proporció puja fins a una tercera part. Entre els 25 i els 40 anys —el nucli actiu de la societat— la meitat dels residents a Catalunya tenen origen forà. Aquestes són xifres de substitució, no d’integració.
El Banc d’Espanya ens anuncia ara, amb la serenor d’un tecnòcrata, que caldran 24 milions més de treballadors forans d’aquí al 2053. Ningú no parla de fomentar la natalitat, de facilitar la formació de famílies, d’afavorir la conciliació o de donar esperança a la joventut autòctona. La resposta és sempre la mateixa: més immigració. És l’únic pla que tenen.
I si això no és un procés de substitució demogràfica, què és?
Ens trobem davant d’una transformació accelerada i descontrolada del nostre teixit social, cultural i lingüístic. La llengua catalana ja és qüestionada com una imposició. Així ho mostra l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona, que denuncia que exigir el català per treballar o rebre atenció sanitària és… discriminatori.
En l’obra teatral Esas latinas, subvencionada per institucions públiques, es dramatitzen situacions en què dones immigrants són “maltractades” per professionals catalanoparlants que —quina gosadia!— els demanen entendre la llengua del país.
Aquest és el relat dominant: la cultura d’acollida ha de cedir sempre, i tota exigència d’adaptació és sospitosa de supremacisme.
Però el problema més gran encara no ha arribat. I ho sabem. L’autèntic xoc social el protagonitzaran les noves generacions nascudes aquí, però que no se senten d’aquí, ni tampoc acceptades pels seus països d’origen. Són una massa creixent de joves atrapats entre dues identitats inassumibles, amb un futur truncat per l’atur, l’escola fracassada i la precarietat. Aquest còctel social és explosiu. I ja sabem com acaba quan es combina amb el nihilisme, la ràbia i les xarxes socials: només cal mirar França.
Cal una política migratòria basada en el sentit comú, la responsabilitat i el respecte. Que miri la realitat de cara i s’atreveixi a posar límits, a defensar la cultura pròpia i a exigir reciprocitat. El contrari no és humanisme. És negligència suïcida.
Els barris populars pateixen les conseqüències d’una immigració descontrolada mentre l’elit predica inclusió des del seu àtic. #Immigració #JustíciaSocial #Catalunya Share on X
